Retrobament amb David Lean

Per atzar aquesta setmana he tingut l’oportunitat de veure de manera poc habitual, les que potser són les dues pel·lícules més importants de David Lean. Dilluns, Lawrence d’Arabia que va ser projectada al Prince Charles, com cal, és a dir en gloriosos 70 mm. Darrerament, alguns cines londinencs n estan fent projeccions d’aquesta manera, gràcies a Quentin Tarantino que amb el seu darrer film ha tornat a fer-nos recordar que existia aquest format. L’altre és Brief Encounter, que fou projectada a l’auditori del South Bank substituint la banda sonora del film per la interpretació en viu de la LSO, que prèviament havia executat sencer el segon concert per piano i orquestra de Rachmaninov. Fa sis anys vaig parlar d’una projecció de la mateixa mena de 2001.

Com que me’n vaig d’aquí en cinc dies i no he arribat a decidir si em voldria quedar per sis anys mes a partir de setembre, estava una mica més melancòlic de l’habitual (que tot els grans homes siguin melancòlics, no implica que els altres no en tinguem dret a ser-ho una estona) i em recordo que quan vivia aquí, tenia el projecte de fer un llibre sobre David Lean, una idea que ara penso del tot inversemblant, encara que potser si que m’agradaria.

Habitualment hom va veure aquests dos films com molt oposats, el primer fou presentat com cine comercial, mentre que el segon, el més antic, fou prestigiat com a cine d’art. A hores d’ara, l’enfrontament no és tan clar. Després de la restauració del 90, Lawrence fou revaloritzat i Brief Encounter tot i no ser segurament gaire popular a la resta del mon,ho segueix sent molt pels britànic, fa només deu anys el van considerar la millor pel·lícula d’amor de tots els temps anava a dir romàntica, però els protagonistes en el fons tenen poc de romàntics). En tot cas els films tenen forces coses en comú, des d’una estructura narrativa basada en el flash-back fins una continuïtat temàtica que em sembla evident, tant la parella d’amants insatisfets com el Lawrence recreat per Peter O’Toole son personatges incapacitats de suportar la pressió del seu ambient i per això inclinat a fugides que finalment ho no són possibles o no tenen capacitat d’afrontar; ni els amants consumen el seu amor ni Lawrence acaba de ser allò que ell creu o vol ser. Vist en positiu, tots dos són però la història d’un descobriment interior on una relació amorosa, o el desert, els hi fan descobrir parts del seu jo que havien estat sepultades. Potser per aquesta continuïtat i per la meva feblesa per la manera en què Lean muntava les pel·lícules, el cine de Lean em segueix semblant del màxim interès, allò que segurament ja no veig interessant és que sigui jo qui l’escrigui (el que he dit abans sobre aquestes pel·lícules és aquí i aquí). Per cert, fa ara cent anys dels fets amb els que comença Lawrence d’Aràbia, el viatge de Lawrence a Aràbia com a assessor militar,. Sentint el general Murray dient que aquella campanya era un sideshow of a sideshow, pensava que déu n’hi do, tot el que ha vingut donant de si, i ens falta molt per acabar, aquest sideshow.