Comiat i tancament

Bé, tot s’acaba i aquesta entrada serà l’última d’aquest dietari. Aquesta barraca queda tancada definitivament. Vaig començar al gener per alternar amb la preparació de l’examen de l’exterior. Presentar-me era llavors una decisió prou presa. Ara mateix, ja no. Totes les coses que m’entusiasmen d’aquesta ciutat hi segueixen sent, però m’he descobert molt més sensible (potser per més vell?) dels seus inconvenients: el fred, la contaminació i el tenir les coses a prop quan només trigues una hora. D’altra banda, he de confessar que la idea mateixa de l’examen m’és del tot insuportable. A la meva edat, certament avançada, haver de suportar l’avaluació de gent a les que soc incapaç de reconèixer cap autoritat intel·lectual, se’m fa insuportable. Podreu pensar que és una mostra d’orgull una mica lamentable i segurament tindreu raó, però no puc fer-hi més. D’altra banda, però, l’oportunitat ja gairebé definitiva de sortir del país també mereix molta consideració. Demà me’n vaig a Cracòvia a passar els dies de pasqua i podré seguir dubtant . En resum, potser hi haurà un quart dietari el setembre vinent, potser el setembre del 2017 o potser el tercer és l’últim.

L’endemà del dilluns de pasqua, segons m’ha explicat el meu substitut, al qual estic de tot agraït per la seva actitud aquest mesos, he d’explicar l’antropologia cartesiana i l’ètica kantiana. Si aquests mesos haguessin estat fructífer, em pogués creure el que he estudiat, hauria de planificar alguna cosa col·laborativa on ells poguessin formular per ells mateixos l’imperatiu categòric o la teoria de la comunicació de les substàncies. No ho faré així. Parlaré bàsicament jo, perquè és veritat allò de què els aprenentatges han de ser significatius, però precisament més enllà de ser guia, promotor o model d’emprenedor, si sé fer alguna cosa que tingui valor és la de mostrar, i aquest mostrar és un crear, significat. Això, però no li hauria de dir al tribunal de l’exterior. Si en el futur, tinc ganes i temps de dir alguna cosa, ho faré en el meu vell blog sobrefilosofia.

Giorgione a la Royal Academy

El meu darrer dia a Londres l’he passat a la Royal Academy of arts. Sense cap possibilitat de veure l’exposició principal sobre els jardins de Monet a Pissarro, no hi ha entrades per avui ni pel que resta de setmana, em dirigeixo a les més petita dedicada a Giorgione. L’èxit de la primera és de fet molt previsible. No només cal comptar amb els nombrós públic que a la ciutat de Londres visita les exposicions, sinó amb el fet que la jardineria segueix sent una de les passions predominants dels britànics. Tanmateix l’exposició dedicada a Giorgione val prou la pena. Aquest artista és un dels més enigmàtics de la història de l‘art. Va morir només amb 32 anys i no hi ha gaire seguretat sobre l’abast del seu treball. De fet, ara mateix les obres atribuïdes amb seguretat són poques (pel que he vist aquesta tarda, però, segurament alguna més de les sis que l’atribueix la wikipedia), cosa que contrasta amb èpoques anteriors on se li atribuïren molts treballs que ara sabem d’altres autors com, per exemple, Tiziano. A l’exposició es combinen les obres de Giorgione amb algunes de les que li foren atribuïdes i que, en tot cas, fan palesa la seva influència. Dividida en quatre espais: retrats, paisatges, pintura devota l i retrats simbòlic, l’exposició dóna testimoni de la importància històrica d’un autor del qui es diu que inventà el paisatge com a gènere i que fou un dels millors retratistes de la seva època, com queda clar amb les dues imatges il·lustratives, que són segurament allò més valuós de l’exposició.

Botticelli a Kensington

Dilluns visito el V&A museum que presenta l'exhibició Botticelli revisited, dedicada a aquest autor però especialment a mostrar la influència posterior de l’artista toscà. L’exposició es divideix en tres àmbits que es recorren en sentit invers al cronològic. El primer està dedicat a la presència de Botticelli a l’art actual. Hi ha diverses mostres d’artistes contemporànies que han pres com a base, essencialment, els seus dos quadres sobre Venus començant per l’inevitable Andy Warhol. També té una presència la cinematografia. De fet, el primer que es pot veure son dos breus clips que mostren aquesta persistència: el baró de Munchhausen que filmà Terry Gilian als vuitanta i l’aparició d’Ursula Andress, sortint del mar al film que enfrontava James Bond amb el Dr. No

Personalment l’espai més interessant és el segon i potser el que justifica l’exposició. Botticelli, tot i que ara sembli difícil ara d’imaginar, estigué gairebé oblidat durant dos segles, a diferència per exemple d’un artista com Miquel Angel. El XIX viu un redescobriment d’aquest pintor que en gran part fou degut als anglesos, a gent com Walter Pater que tingué en aquest sentit una influència decisiva. La pintura dels prerafaelites n’és una conseqüència directa d’aquest esdeveniment i és aquí on es troben les millors obres de l’exposició, especialment algunes mostres del treball de Dante Gabriel Rosseti. El fons musical d’aquesta part de l’exposició és una altra obra directament relacionada amb aquest descobriment: la primavera de Debussy.

Finalment el tercer àmbit recull una molt bona part del legat de Botticelli present a la Gran Bretanya. Hi ha cinquanta i cinc obres. Quasi totes pertanyen al seu darrer període, quan la influència de Savoranarola el va inclinar a la pintura religiosa, amb alguna excepció com el retrat de Venus nua que teniu al damunt. Moles obres en realitat són fruit del seu taller i em desperten el dubte de saber com devia viure interiorment aquest procés, un home provinent de l’acadèmia platònica de Ficino

Moral provisional

Accepto completament del cristianisme allò de no jutgeu i no sereu jutjats. No sols ho accepto, sinó que si això fos el nucli m’hauria d’apuntar (però la major part dels que hi són, haurien de sortir) Tanmateix hi ha una excepció del tot irrenunciable: jo mateix No puc, ni sé, deixar de jutjar-me. Aquest hauria de ser el meu límit a la tolerància.

Retrobament amb David Lean

Per atzar aquesta setmana he tingut l’oportunitat de veure de manera poc habitual, les que potser són les dues pel·lícules més importants de David Lean. Dilluns, Lawrence d’Arabia que va ser projectada al Prince Charles, com cal, és a dir en gloriosos 70 mm. Darrerament, alguns cines londinencs n estan fent projeccions d’aquesta manera, gràcies a Quentin Tarantino que amb el seu darrer film ha tornat a fer-nos recordar que existia aquest format. L’altre és Brief Encounter, que fou projectada a l’auditori del South Bank substituint la banda sonora del film per la interpretació en viu de la LSO, que prèviament havia executat sencer el segon concert per piano i orquestra de Rachmaninov. Fa sis anys vaig parlar d’una projecció de la mateixa mena de 2001.

Com que me’n vaig d’aquí en cinc dies i no he arribat a decidir si em voldria quedar per sis anys mes a partir de setembre, estava una mica més melancòlic de l’habitual (que tot els grans homes siguin melancòlics, no implica que els altres no en tinguem dret a ser-ho una estona) i em recordo que quan vivia aquí, tenia el projecte de fer un llibre sobre David Lean, una idea que ara penso del tot inversemblant, encara que potser si que m’agradaria.

Habitualment hom va veure aquests dos films com molt oposats, el primer fou presentat com cine comercial, mentre que el segon, el més antic, fou prestigiat com a cine d’art. A hores d’ara, l’enfrontament no és tan clar. Després de la restauració del 90, Lawrence fou revaloritzat i Brief Encounter tot i no ser segurament gaire popular a la resta del mon,ho segueix sent molt pels britànic, fa només deu anys el van considerar la millor pel·lícula d’amor de tots els temps anava a dir romàntica, però els protagonistes en el fons tenen poc de romàntics). En tot cas els films tenen forces coses en comú, des d’una estructura narrativa basada en el flash-back fins una continuïtat temàtica que em sembla evident, tant la parella d’amants insatisfets com el Lawrence recreat per Peter O’Toole son personatges incapacitats de suportar la pressió del seu ambient i per això inclinat a fugides que finalment ho no són possibles o no tenen capacitat d’afrontar; ni els amants consumen el seu amor ni Lawrence acaba de ser allò que ell creu o vol ser. Vist en positiu, tots dos són però la història d’un descobriment interior on una relació amorosa, o el desert, els hi fan descobrir parts del seu jo que havien estat sepultades. Potser per aquesta continuïtat i per la meva feblesa per la manera en què Lean muntava les pel·lícules, el cine de Lean em segueix semblant del màxim interès, allò que segurament ja no veig interessant és que sigui jo qui l’escrigui (el que he dit abans sobre aquestes pel·lícules és aquí i aquí). Per cert, fa ara cent anys dels fets amb els que comença Lawrence d’Aràbia, el viatge de Lawrence a Aràbia com a assessor militar,. Sentint el general Murray dient que aquella campanya era un sideshow of a sideshow, pensava que déu n’hi do, tot el que ha vingut donant de si, i ens falta molt per acabar, aquest sideshow.

Tarda a la Courtauld Gallery

La Courtauld Gallery exhibeix aquesta primavera dues exposicions petites en dimensió però d’un gran valor artístic. La primera consisteix en els tresors de la col·lecció Hamilton que retornà a Anglaterra després de més d’un segle. La col·lecció pertanyia a la casa ducal del mateix nom i fou venuda a un museu berlinès a finals del XIX. Ara retorna per primer cop a aquest país contenint una sèrie de dibuixos de Botticelli, que havien de formar part d’una edició de la divina comèdia. Els dibuixos són així il·lustracions de diferents passatges del text , obres d’una gràcia i precisió excepcionals que cal mirar amb cura i tranquil·litat. L’altra exposició es centra a tres obres de Pieter Bruegel que tenen la peculiaritat de ser “grisailles”, és a dir, d’haver estat pintades només amb tonalitats del gris: la mort de la verge, tres soldats i crist i la dóna presa en adulteri, que és l’únic que pertany a la col·lecció londinenca. S’inclouen també algunes versions posteriors d’aquestes obres que mostren la seva influència. Especialment en el de la verge la Il·luminació assolida és d’una qualitat excepcional. L’ocasió em serví per acomiadar-me per una temporada, que imagino llarga, de la meva londinenca favorita que segueix treballant al folies-bergère sense acabar de passar-s’ho gaire bé per la cara que fa.

Hail Caesar

No sé com haurà estat rebuda a Barcelona, però quan dissabte vaig decidir anar a veure Hail Caesar, el darrer film dels Cohen,em vaig trobar amb potser una cinquantena d’opcions (entre les que hi era el LEXI, el cine del meu barri), cosa que mostra la tirada popular que té en aquest país el cine d’aquests germans. Malgrat això, els Cohen han fet essencialment una pel·lícula per ells mateixos o, tirant llarg, perla gent de la seva generació que manté un cert sentiment cinèfil. Fonamentalment la pel·lícula és la recreació d’un dia en un gran estudi californià dels 50 anomenat Capìtol Films (com el de la pel·lícula Barton Fink) que ben bé podria ser la MGM. Com a mínim entre els personatges que ens presenta hi ha dobles dels personatges més característics de l’estudi com Vicent Minelli, Gene Kelly, Esther Williams o Howard Keel. La trama gira entorn del segrest d’una de les figures de l’estudi protagonista, intèrpret d’una pel·lícula molt semblant a Ben-Hur anomenada Hail Caesar, que és segrestat per un grup de guionistes comunistes sota el cabdillatge espiritual d’un professor alemany anomenat Marcuse, l’autor de l’home unidemensional també formava part llavors del paisatge californià. Els Cohen són gent amb sentit de l’humor i aquesta darrera pel·lícula segueix sent un bon testimoni, tot i que no tingui clar com pot funcionar la pel·lícula per un públic que no tingui especial tirada per la cinefília. Com Ford en el seu temps, els Cohen tenen pràcticament una companyia que és la base de les seves comèdies i tots tenen un raconet, més o menys forçat, en aquest film: Tilda Swinton, Frances McDordmand, George Clooney i Josh Brolin, l’executiu que ha fer funcionar l’estudi i, per tant, l’eix principal de la història. L’escena final a més de ser una cita a un film de Kubrick, les referències no són només al cine clàssic també hi una molt directa a la vida de Bryan, està basada en un aspecte poc conegut, tan poc conegut que no he trobat cap pàgina d’Internet que el mostri, d’una de les figures més emblemàtiques del Hollywood clàssic.