dissabte, 30 de gener del 2016

Ma Rayney's Black Bottom




Chicago 1927. En un estudi de gravació està a punt de començar una sessió de gravació d’una de les primeres figures del Blues que comença a ser popular. Ma Rainey . L’acompanyen quatre músics, també negres, als quals s’afegiren Silvester el nebot de Ma que ha de fer la introducció de la cançó més important, la que dóna títol a l’obra, i pussy Mae, la xicota de la cantant. Dos homes blancs, el director de l’estudi i el manager de la cantant, miren de tirar endavant la gravació, cosa que no és fàcil. Ma Rainey és una diva que arriba una hora tard i no vol deixar de mostrar qui mana i mentre els músics més grans estan més o menys resignats a la seva sort i relativament contents amb el seu destí, reben 25 dòlars per la gravació, el més jove, el trompeta Leeve, veu les coses d’una altra manera. No es vol limitar a ser un simple acompanyant, sinó que pensa tenir el seu propi grup per fer una altra mena de música, que posi la gent a ballar. El seu llenguatge és el del naixent jazz . Un primer pas és intentar gravar el seu arranjament de la cançó de Ma Rainey ..

Aquest és l’argument de l’obra d’August Wilson que es podrà veure els propers dies al National Theatre,. L’obra té per a mi dos punts d’interès bàsic. El primer com documenta un període de la història de la música popular, decisiu no només a la història de la música, sinó a la història de la nostra cultura. El segon és la reflexió que fa l’obra sobre la condició de la negritud als Estats Units, mostrada als diàlegs entre els músics, l’horror d’una existència viscuda sobre la humil·liació i el terror més absoluts. El final del primer acte, quan Leeve explica com veié de petit vuit homes blancs violar la seva mare i el conseqüent, i fallit, intent de revenja de son pare, és un moment d’una gran intensitat i dramatisme

Mentre veia l’obra vaig pensar en Freddie Green, el seu ethos era molt semblant al del líder del grup Cutler, el qual només està preocupat de dur el ritmes que s’escau. A Sammy Davis jr. Quan explicava que sempre havia seguit el consell del seu pare, en aquella societat l’única possibilitat per sortir endavant dels negres era entretenir els blancs i molts catalans que jo conec, banalitzadors absoluts del mal, que pensen que això del racisme no era tan important i que és una cosa ja passada i de la qual és de mal gust parlar-ne ara (en tot cas res de comparable a la vulneració sistemàtica dels nostres drets que fan els espanyols).



La producció del National com quasi sempre és espectacular. L’escenari té dos nivells i un mecanisme posa els dos espais bàsics, la sala d’assaig i la de gravació, en primer terme quan s’escau. De la interpretació només cal dir que la pregunta a l’acabar era si eren músics que actuaven o actors que tocaven. Simplement, eren aquest actors britànics que ho saben fer tot.

divendres, 29 de gener del 2016

Més sobre la futbolizació de la política

Després de dues setmanes aquí no he avançat gaire en la meva curació i segueixo massa pendent dels serials de Barcelona i Madrid. Fa uns anys escrivia en un altre blog sobre la futbolització de la política, és a dir de com, cada cop més gent, entén el mon en general, i els esdeveniments polítics en particular, des dels conceptes i la categories derivades de la contemplació, més que no pas del joc, d’aquest esport. Hi ha un altre sentit de coincidència del que es parla menys, de fet pensant-s’ho bé no es pot parlar. Si fa unes dècades els intel·lectuals denunciaven que el règim franquista feia servir el futbol per tenir alienat el públic, tinc las sensació que ara la política, tal i com la mostren els mitjans, fa exactament la mateixa funció. La desproporció entre l’èmfasi i el temps dedicats als problemes reals, la quasi segura propera recessió, el canvi climàtic, el problema energètic, la la guerra d’Ucraïna, la del Iemen , i espectacles irrellevants com la tria d’un president del govern que a hores d’ara no deixa de ser un glamorós encarregat o un procés del qual ni els mateixos protagonistes poden ja amagar el dubte sobre la seva realitat.

dijous, 28 de gener del 2016

Commemoracions


Al vestíbul del teatre nacional hi ha un munt de cartells anunciant els actes que després de la primavera commemoraran el centenari de Shakespeare. El mateix el BFI. Suposo que el Globe prepararà alguna cosa fora de l’habitual i a Barbican Ivo van der Hove fa un muntatge anàleg al que feu, fa uns anys, sobre les tragèdies romanes amb tres obres sobre monarques anglesos, entre les qual hi seran Ricard III i Enric cinquè. Mentrestant ahir El Pais i avui La Vanguardia substituïen la representació teatral per la “jeremiada” , cosa molt hispànica, per estranyar-se(?) de què no res sembli estar previst per commemorar el centenari de Cervantes. La diferència és tan clara que fa vergonya dir-la. Shakespeare és una influència viva que té un paper vertebrador dins d’aquesta cultura, per això hi ha un interès real. Cervantes en canvi és ben celebrat, a nivell folklòric potser més que Shakesperare, però no li interessa a ningú i per descomptat ni vertebra res, doncs no hi ha res a vertebrar, ni pot tenir cap influència a la societat més inculta d’Occident. No fa falta cap enquesta per veure que els tertulians, educadors real del poble, no sols no se l’han llegit, sinó que no podrien llegir-se’l. Sospito que els interessats a Cervantes són a hores d’ara una minoria, fins i tot entre el professorat de llengua castellana.

dimecres, 27 de gener del 2016

The assassin



EL BFI està, i molts cines de Londres, e projectant el film de Hou Hsiao-Hsien, The Assasin, guanyador de la Palma d’or a la millor direcció al darrer festival de Cannes. No en sabia res d’aquest director que passa per ser un dels gran mestres del cine actual. La seva carrera ha estat llarga, però no gaire prolífica set films i no estic cert del que hagi pogut arribar a Barcelona. Hi vaig anar, tot i que la temàtica, d’aventures medievals i arts marcials, wuxia, no m’atreia gaire. Tanmateix, el film té segurament poc a veure amb les mostres individuals d’aquest gènere. En síntesi, el film narra la història d’una noia ensinistrada com a assassina per una princesa -monja, la seva tieta, i que, sota la sospita de ser massa compassiva, és enviada a matar al seu cosí amb el que havia estat promesa i de qui va ser allunyada per un complot polític. Hou no explica, en el sentit convencional, la història. No intenta, per exemple, deixar clara les trames polítiques, ni sembla tenir un interès real a la psicologia dels personatges. És un cine behaviorista que reflecteix actituds però no pas pensaments, ni personalitats. Tot plegat doncs, la idea del que estava passant mentre la veia era molt i molt aproximada. Allò positiu, però és que això no m’impedia seguir el film cada cop més interès. (d’altra banda les pel·lícules que s’entenen bé, estan massa allunyades de la realitat, almenys per a mi, que quant més va, menys entenc un borrall). Allò indiscutible és que el film és d’una bellesa plàstica, molt rarament assolida en cap film occidental. Per la qual cosa, no em sabrà greu tornar a provar, doncs el mateix Hou pensa que és impossible que un occidental ho entengui a la primera
.

Com avaluar bé?

Doncs, aprovant tothom.Estudiant amb tranquil·litat i calma els documents de l’avaluació de la LOMCE i el RD del curriculum, la conclusió que s’imposa és que la finalitat real es impulsar que el docent s’abstingui d’avaluar. La multiplicació de criteris, estàndards i objectius, i el fet evident de què no es pot suspendrem tothom, fa que l’única sortida conseqüent sigui optar pel In dubio pro reo

dilluns, 25 de gener del 2016

Kew Gardens




Ahir vaig tornar als jardins de Kew,el jardí botànic reial que es troba al sud de Londres, al barri que du el mateix nom. És una de les meravelles de la ciutat de la que gaudeixen quasi exclusivament els londinencs perquè pocs turistes troben el temps d’arribar-se a aquest suburbi meridional, tot i que el lloc s’ho valgui. L’extensió del jardí és de 120 Hectàrees i conté uns catorze mil arbres. Hi ha tres hivernacles entre els que hi són l’estructura d’acer i vidre més gran del Regne Unit i la més antiga. La riquesa vegetal que conté és d’impossible descripció per un profà en botànica com jo. De fet, la visita per a un tipus com jo, té la utilitat de posar ben de relleu la meva colossal i exagerada ignorància de tot aquest àmbit de realitat. Gener no és el millor moment per passejar-hi, però ahir feia bo , quinze graus del tot poc habituals en un gener londinenc. Fruit d’aquesta anomalia, es veia com començaven a florir uns narcisos, segurament massa prematurs. Més enllà dels espècimens botànic, a Kew hi ha diversos edificis i un d’ells està consagrat a la relació entre l’art i la botànica, amb exemples de representacions de fulls i plantes, del temps quan, abans de la invenció de la fotografia, era obligat que un naturalista tingués capacitat pel dibuix. De fet, ara, encara els hi cal tant com abans, perquè el dibuix permet accedir a una comprensió de la cosa observada, vedada a la fotografia. La part més antiga del museu té més de cent anys i està dedicada a Marianne North, la qual comença a viatjar al quaranta anys, havia de complir la promesa feta a la seva mare de no deixar mai sol el pare, per tots els continents, tot i que quasi sempre al mateix estat, per tal de dibuixar espècimens botànics exòtics i tropicals. El seu legat passa a l’estat britànic que el conserva a la sala destinada a tal efecte dins de Kew i que podeu veure a la foto.

dissabte, 23 de gener del 2016

Week end

Fa uns anys vaig escriure sobre Apocalypse Now , prenent-me seriosament el títol i pensant-la com un escenari completament nihilista. Deu anys abans Godard havia filmat un altre representació de l’apocalipsi en termes ben diferents del film de Coppola, però amb una perspectiva no menys nihilista. Era el seu film week-end on ens explica el cap de setmana d’una parella burgesa parisenca. A Godard no hi ha evidentment cap mena d’épica. Godard estaria més a prop dels que, com John Gray, pensen que tampoc cal il·lusionar-se massa amb un apocalipsi, que segurament no serà tampoc res de gaire espectacular. En contraposició, hi ha molt més sentit de l’humor, tot i que sigui un humor força guinyolesc i també negre. El film comença mostrant-nos un Paris on la gent comet actes de violència extrem per tenir una plaça d’aparcament i segueix mostrant-nos el viatge per unes carreteres franceses del tot embussades i farcides de cotxes a la cuneta, amb els seus ocupant morts sense que ningú no en prengui cura (una exageració, però encara avui hi ha més morts per accidents de circulació que no pas per tots els terrorismes junts). Poques vegades hem vist un film on els dos protagonistes (Jean Yanne i Mireille Darc) siguin més antipàtics i inhumans, aliens a qualsevol mena de dignitat moral, de valor humà i afectats d’un materialisme més groller. Si la clau d’entrada és guinyolesca, la trajectòria del film l’apropa al surrealisme (algunes escenes em recordaven la via lactea que Buñuel rodaria dos anys després ) tot mantenint el to brechctià que Godard sempre volgué mantenir en molts moments els protagonistes, entusiastes dels films de James Bond) es queixen de que a la pel·lícula no troben ningú mínimament normal, però a si Emily Bronte o a Saint Just interpretat per Jean Pierre Leaud. Al final del film l’aparició d’un grup terrorista implicarà la violació dels darrers tabus, fundadors de la civilització. Godard acaba la pel·lícula afegint a la paraula FIN habitual, DE CINEMA i efectivament després d’aquesta film varen passar molts anys perquè tornessin a haver films signats per un J.L. Godard que ja era un altre Godard.

divendres, 22 de gener del 2016

Entropia

Complir cinquanta anys significa començar a entendre millor el principi d’entropia, sense haver de mirar massa l’univers. Hi ha prou amb mirar-se un mateix. Es pot mirar de resistir fent un esforç. Però cada cop cal més esforç, perquè cada cop costa més, sobre tot si pel motiu que sigui, el cultiu de la filosofia per exemple, el verí de l’escepticisme hi és present a la teva consciència (cal desconfiar, però, d’una filosofia que no t’inclini a l’escepticisme). L’altre dia coincidia amb això, amb un bon amic i vaig veure després que Montaigne ja ho tenia molt clar fa quatre segles, quan ens assenyala al seu assaig sobre l’ociositat que si l’esperit no es disciplinat el seu destí és un peregrinar erràtic i desordenat. De fet, ell no don cap altre raó per l’escriptura dels seus assaigs. I és clar que tampoc no en calia

dijous, 21 de gener del 2016

Sobre la historia de la filosofia

Una de les conclusions més clares que he tret de la meva experiència de retorn a casa, el trimestre passat, és la necessitat absoluta de deixar-se de hipocresies i suprimir la historia de la filosofia, en particular i la filosofia en general. En aquesta conclusió segueixo una de les ments més preclares del país del veïns que ens manen com és Maria Dolores de Cospedal .Segons m’ha arribat, i segurament és veritat, la intervenció de la Secretaria General del PP va ser decisiva en la preparació de la sectorial on es va prendre la decisió de fer perdre a l’assignatura la seva troncalitat en el batxillerat. L’argument emprat fou interessant i esclaridor. Per la ’ex presidenta de Castella-la Mancha, l’única funció concebible per la filosofia al batxillerat és la de preàmbul de la fe, expressió clarament tomista, i la seva defensa no s’escau per tant al PP que és un partit conservador, modern, integrat amb els temps que viu i, per tant, post-cristià (encara que curiosament tampoc pugui prescindir dels espanyols que encara van a missa). La reflexió em sembla oportuna perquè deixa molt clar que, pel que fa aquesta assignatura, fa dècades que vivim una situació equívoca. La presència de la filosofia al batxillerat és essencialment un invent de la tercera república francesa i la seva finalitat és molt clara: donar un cos d’actituds que vertebressin un esperit ciutadà i substituir la religió, catòlica, en el seu cas com definidora de l’horitzó moral dels ciutadans. Aquí revolució burgesa, no va haver gaire, idees pròpies menys i es va acabar copiant els francesos per fer, de fet, el contrari dels que ells pretenien: mantenir el paper de la religió de manera clandestina i vergonyant. De ciutadans no se n’ha pretès mai fer i molt menys ara quan la nostra afirmació social es troba en el nostre caràcter de consumidors i no pas en el ciutadans. El consumidor requereix més educació sentimental que no pas filosofia i afortunadament la pedagogia moderna està en aquest sentit ben disposada a ajudar. I si l’argument de la ciutadania és irrellevant, d’altres habituals encara ho són més. La crítica, ho va dir la mateixa Cospedal, més aviat fa nosa i fa lleig i, no en conec cap institució dels nostres països, en la que tenir un sentit crític no sigui en entrebanc seriós per a progressar. Des d’aquest punt de vista, un professor que fes bé la seva feina seria letal ... . La cultura general si que potser requeriria tenir una idea de qui era Plató, però cada cop costa més trobar gent que considerin la seva possessió com un bé. Una disciplina per a introduir-se al mon dels estudis superiors? Anomenar així les universitats és més efecte del costum que no pas una altra cosa. Ho mirem per on ho miren, el nostre caràcter obsolet és palès i la clarividència de la Secretaria del PP, absoluta,  com es sempre el cas de les persones que prosperen tant a la vida. Llàstima de la les limitacions de l’autonomia que van impedir que aquest futur prometedor, no fos ja una realitat a Catalunya fa vint i cinc anys.

dimecres, 20 de gener del 2016

Contra el treball de recerca




Per moltes raons potser no podem fer que els nostres estudiants acabin l’institut sabent moltes coses, però almenys si que podríem fer que acabessin sabent que no saben gaire. Només amb això ja en podrien,algun dia, aprendre alguna cosa.

Del costum à Montaigne



L’assaig XXII de Montaigne  es titula el costum i el no canviar fàcilment una llei acceptada. Esmentar la paraula costum al títol òbviament em fa pensar en l’únic autor que he estudiat seriosament els darrers anys, l’escocès Hume. Una relació fàcil però no obvia, perquè estant  exclòs, com sovint s’hi troba Montaigne, del planeta de la gran filosofia,  tots dos acabant ubicant-se a universos llunyans. Costum, d’altra banda és un terme utilitzat per l’escocès com a recurs per a resoldre els problemes plantejats en el decurs de la seva reflexió epistemològica sobre la connexió causal. Montaigne, però, pertany a un temps on no s’havia inventat ben bé la teoria del coneixement. Tanmateix, llegint el text no hi ha gaire motius per dubtar de la connexió. Montaigne afirma que els límits del costum són els límits de la raó,i per això si seguim el costum, podem enviar a dormir el seny; fa del costum és el fonament final de la moral  i,com Hume, fa una avaluació positiva, perquè el costum de manera potser , si voleu tramposa, ens dóna la confiança i, fins i tot, la felicitat que la raó ens és incapaç de fornir.  Tots dos podrien estar d’acord a la conclusió de Montaigne: seguir el costum és un error, però deixar-lo de banda n’és un de més gran. Fins i tot l’assaig de Montaigne aborda des d’una perspectiva escèptica un tema característic de lla reflexió humeana com els miracles, afirmant que hi ha miracles d’acord amb la nostra ignorància de la naturalesa, no pas d’acord a la realitat de la naturalesa. Tot això és fa més clar quan veiem que totes dues reflexions tenen com a  fons comú  l’obra de Ciceró. Tothom sap els que són els clàssics per a Montaigne,però  sovint s’oblida que la inclinació de Hume pels clàssics romans no era menor i de fet Cicerò és una influència determinant i model per la seva obra més personal i definitiva, els diàlegs sobre la religió natural. Tot plegat, és segurament un bon exemple d’aquesta mena de coses que sabem d’un autor perquè sempre s’han dit i no podrien ser d’una altra manera, però que no  es sustenen quan els mirem de prop. Així, un filòsof situat cronològicament entre Descartes i Kant no pot deixar de ser modern i com que és modern, fa coesa de moderns, com ara, per exemple l’epistemologia. El cert, però, és que ni la sensibilitat de Hume és moderna (a la querella entre antics i moderns, ell es situa molt més a prop dels primers) i, per tant, allò que ell fa essencialment no és teoria del coneixement

dimarts, 19 de gener del 2016

Godard al BFI





El darrer cap de setmana he pogut veure algunes de les projeccions del BFI en el cicle dedicat a Godard, un de les que encara no havia vist i un de les que he vist innombrables vegades. La que no havia vist mai era La Chinoise, el film on es descrivia l’estiu de cinc joves de Paris que dediquen els seus esforços a fer la revolució inspirats per l’exemple del gran líder Mao- Tse-Tung. El film potser serà difícilment comprensible per les generacions posteriors, però per la gent de la meva edat és molt i molt gaudible. Si l’obra d’art completa és la que assoleix ser al mateix temps comèdia i tragèdia, és a dir reflecteix la vida humana tal i com és, em sembla difícil estalviar-li aquest qualificatiu a aquest film de Godard que ens explica maig del 68, un any abans de que passés. D’una banda, el film és realment divertit perquè Godard no fa cap esforç per estalviar-nos la ridiculesa i el caràcter contradictori d’uns personatges que no volen tant fer la revolució, com jugar a fer la revolució o interpretar el paper de revolucionaris. (una actitud que encara té conseqüències, com sabem els fills d’aquest curiós país on tots els polítics tendeixen a declarar-se d’esquerres, però on mai no fan, ni per equivocació, res d’esquerres). D’altra banda, però la seva dimensió tràgica és clara per la seva persistència a l’error, la seva manca de lucidesa, la incapacitat de controlar llur vides ... patologies que també foren, són?, nostres. Un dels recursos típics de Godard consisteix en introduir un diàleg amb un personatge real, en aquest cas el filòsof François Jeanson, un home controvertit a la França d’aquell temps pel seu recolzament al moviment independentista algerià, que conversa dins d’un tren amb Veronica. A la conversa es qüestiona la legitimitat del terrorisme i es planteja, de manera adient, el problema de la validesa intersubjectiva del convenciment moral (un element aporètic per a qualsevol revolucionari diria jo). La pàgina anglesa de la Wikipedia fa una lectura molt original del film, interpretant-lo com una versió del Dimonis de Dostoievski. En aquest sentit Jeanson, representaria la figura de Stephan Trosimovich. D’entrada, a mi em sembla que Jeanson és com més humà i assenyat, però com que els paral·lelismes són innegables, hom pot plantejar-se des d’aquí la qüestió de si no tenien molt de raó els defensors del caràcter esotèric de la filosofia.

L’altre film és Vivre sa Vie, un dels meus Godard preferits i un film pel qual tinc una certa devoció, perquè està lligat a un dels meus petits èxits com a professor, quan una alumne del Vila de Gràcia em va explicar que veure’l (el vam veure a classe d’estètica) havia estat un moment revelador a la seva vida. El film explica la trajectòria de Nana una jove parisenca prou perduda a la vida que acaba exercint la prostitució als carrers de Paris. El film està dividit en dotze escenes diferents, tableaux, de caràcter molt diferent. El nové és un documental sobre la prostitució parisina, el vuité una escena de musical americà ... Cinematogràficament és una experiència intensa, no hi cap imatge, cap fotograma que no mereixi ser meditat. Alguns ben memorables com la visita de Nana al cine per veure la Joana d’Arc e Dreyer, o la conversa amb el seu macarró Raoul on la camara oscila a les espatlles del jove, com faria algú que volgués sentit un diàleg que no li toca sentir. Filosòficament el film és intens, articulat des la consciència d’una Nana que en la primera escena se’ns mostra metafísicament conscient de la seva responsabilitat, parisina de postguerra ergo existencialista, i la descripció dels mecanismes d’una societat que no deixen cap marge per aquesta responsabilitat, especialment per a una dóna (quan Godard fa aquet film l’alliberament de la dóna encara no era un tema del debat intel·lectual europeu). Com al film anterior, aquest també intervé un filòsof el professor de la Sorbona, Brice Parain, el qual discuteix a un cafè amb Nana, l’adequació entre llenguatge i pensament.



La protagonista de Vivre sa Vie és Ana Karina que el dissabte hi era al BFI per parlar del film i de la seva carrera. Han passat cinquanta-quatre anys des de llavors. Ana farà aquest any 76. El seu humor és excel·lent i la seva satisfacció pel treball desenvolupat amb el que llavors era el seu marit sembla absoluta. Prou humil, refusa ser presentada com una estrella tot i que ningú pot negar el ser la figura més emblemàtica de la nouvelle vague, però de fet el seu curriculum mostra que va ser molt més.

Mestres fracassats

Evidentment com a profesor soc un fracassat. No cal  ni mirar la meva feina. Hi ha prou amb saber quina és la meva especialitat. Per això val la pena no només llegir un article com aquest, sinó pensar que diu essencialment una veritat, que no es podrà mai veure reflectida a cap informe PISA

divendres, 15 de gener del 2016

Sobre Filosofia i resultats educatius



Hi ha moltes maneres d’expressar el fet diferencial una, ben segur no pas la més significativa, però si la que més m’afecta, és que un professor de filosofia viu molt millor a cap altre CCAA que a Catalunya. Aquesta és una causa del meu malestar dels darrers mesos bastant objectiva. A tot arreu de l’estat, han estat mantinguts els departaments de Filosofia. A Catalunya es van suprimir fa vint anys. Això significa que a tot arreu hi un parell de professors per departament i generalment es distribueixen la carrega lectiva. A Catalunya un professor només, com és el meu cas, fa tots els cursos de batxillerat. Si la metodologia es passar la classe parlant una hora del que sigui, si es de filosofia millor, no hi ha gaire problema. Si tens la pretensió de fer treballar els alumnes per ajudar-los a assolir l’objectiu fonamental del batxillerat, aprendre a llegir i escriure completament, llavors, com m’ha passat aquests mesos, no dones abast. Evidentment l’augment de la carrega lectiva, decisió compartida pel govern català i l’espanyol, i l’augment d’anys a l’esquena, dictat per la providència divina o natural, tampoc no ajuden gaire. En tot cas, suposo que és un fet privilegiat venir d’una de les CA amb millors resultats educatius, a diferència de Catalunya. Alguns espectacularment bons com el de Sòria. Els alumnes sorians tenen millors indicadors que els finesos. Ningú, però , mira d’anar a aprendre a Sòria. Quins són els avantatges del sorians? No es gasta més en els centres, sinó per un igual i com tot està molt dispers,segurament la despesa és menys efectiva. Tampoc tenen millors ni pitjors professors. Els professors són els sorians, quatre gats, i els joves que no han pogut obtenir places a d’altres llocs més atractius dins de la Comunitat. Aquí potser si hi ha un avantatge cert: l’estar lluny de tot arreu, cosa que els permet estar ben tranquils. En general però, i comparant, els resultats de Castella amb els de Catalunya, la diferència més gran sembla estar a les estructures familiars i a la relació amb l’estudi. També alguns pensaren que precisament a Castellà d’innovació pedagògica no hi hagut gaire i la continuïtat amb els temps anteriors a la LOGSE és molt més gran que no pas a casa nostra ....

dijous, 14 de gener del 2016

Projecte de vida pel futur immediat


Quasi un any després torno al member’s room del museu britànic. El personal ha variat poc, cosa rara en aquesta ciutat, i el menú no ha canviat gens, cosa que fora d’agrair. Els mosaics d’Halicarnarsos en canvi estan mig tapats amb el motiu d’alguna millora eventual. El pla de vida és senzill : com element fonamental preparar la convocatòria de docents a l’exterior. Atès que en qualsevol cas la meva capacitat per rebre aquesta mena d’informació és cada cop més limitada, poder fer les coses que en Barcelona no he pogut fer els tres darrers mesos. Escriure el que em passa i el que se m’acut, si és el cas que pel cap em passi l’ombra d’alguna idea; veure pel·lícules, cosa que he fet als últims anys de manera molt migrada i que perd molt del seu sentit si amb algun dietari no supleixo els defalliments de la meva memòria i una estoneta cada dia per Montaigne amb la finalitat de fer-me present que hi ha coses diferents del Palazón i els escrits perpetrats per subsecretaris i gent així i fins i tot veure si una mica d’estoicisme m’ajuda a alleujar el meus problemes de tensió (potser no serà així, però no crec que sigui per culpa de l’estoïcisme) . Tant com pugui, mirar de no saber res dels desastres ibèrics confiant en què si vaig poder deixar el tabac, deixar de ser català hauria de ser molt més fàcil. Malauradament aquí he començat malament perquè ha estat difícilment abstreure’s del desenllaç del dissabte, que és evidentment també un començament de ja veurem que ...

dimecres, 13 de gener del 2016

El cine filosòfic de Godard



Des de primers d’any el BFI fa una celebració de la figura i el treball de J.L. Godard. Són gairebé seixanta anys de carrera que no podem donar encara per acabada. Tot el mes de gener es revisa la primera part de la seva carrera, la que es tanca, més o menys, a maig del 68. Dissabte aniré a veure el primer film pel que tinc entrada, però ahir vaig anar a un debat sobre cine i filosofia entorn d’un dels films més atípic del període: le Mépris. A la sala blau tres professors universitaris discutien sobre la pel·lícula enfront d’un públic que després va tenir l’oportunitat de fer preguntes i comentaris. Un tipus d’acte molt senzill però tampoc gaire habitual al nostre país, més donat a que parli només un. Les tesis eren ben contrastades. Mentre un dels professors defensava el film per la seva audàcia formal, d’altre lloava la seva agudesa en reflectir la intimitat i el darrer es queixava de la seva evident artificiositat i manca de sinceritat. Jo vaig descobrir aquest film a Londres fa nou anys i ho vaig explicar aquí. Ara em sembla que m’agrada més i em sembla molt ben triat per introduir el tòpic d’un cinema filosòfic, que hauria de ser un cinema sense cap ensenyament moral on tots els personatges, començant pel ja molt vell Fritz Lang, actuen, o deixen d’actuar, sense cap mena de certesa i on quan més parlen els personatges menys s’entenen. Justament tothom hi estigué d’acord al valor de la música de Delerue, tot i que l’acord no s’estengué´a la seva utilització (Godard hi puja el volum varies vegades fins el punt de no deixar sentir els diàlegs) i més o menys d’acceptà és que si Bardot mereix algun record a la història del cine, possiblement és única i exclusivament per aquest film.

dilluns, 11 de gener del 2016

Adéu a David Bowie



En contra de tota evidència pensava que aquesta mena de coses no podia passar. No em refereixo, a l’elecció del carlí, sinó a la primera notícia que avui he trobat al diari: la mort de David Bowie. Sense fer especialment un fan, no puc dubtar que aquesta és una d’aquestes morts que has de sentir en alguna mesura com teva. En tot cas, sense exagerar gaire, perquè morir i viure són ben relatius. Deixo una de les seves millors cançons per si en voleu fer memòria.

diumenge, 10 de gener del 2016

Llegint la Boétie

Ahir vaig tornar a Londres. Avui anava seguit el nomenament del nou president. Suposo que podria estar content, ni que for per la memòria del meus besavis que possiblement eren carlins. D’aquestes coses però, en principi, no vull parlar al blog. Mentre m’estava a casa acabava el llibre que vaig començar ahir a l’avió: la versió en català de la servitude volontaire que fa quinze anys va fer en Jordi Bayod i va publicar en Vallcorba, enmig de la indiferència habitual. La impressió però és que la ciència política des de llavors ha avançat poc, per no dir gens. Anoto una reflexió apuntada per La Boétie en el seu intent per explicar-se la irracionalitat dels afers polítics: Sempre va així el poble, en la seva ximpleria inventa les mentides i després creu en elles.