dijous, 24 de març del 2016

Comiat i tancament



Bé, tot s’acaba i aquesta entrada serà l’última d’aquest dietari. Aquesta barraca queda tancada definitivament. Vaig començar al gener per alternar amb la preparació de l’examen de l’exterior. Presentar-me era llavors una decisió prou presa. Ara mateix, ja no. Totes les coses que m’entusiasmen d’aquesta ciutat hi segueixen sent, però m’he descobert molt més sensible (potser per més vell?) dels seus inconvenients: el fred, la contaminació i el tenir les coses a prop quan només trigues una hora. D’altra banda, he de confessar que la idea mateixa de l’examen m’és del tot insuportable. A la meva edat, certament avançada, haver de suportar l’avaluació de gent a les que soc incapaç de reconèixer cap autoritat intel·lectual, se’m fa insuportable. Podreu pensar que és una mostra d’orgull una mica lamentable i segurament tindreu raó, però no puc fer-hi més. D’altra banda, però, l’oportunitat ja gairebé definitiva de sortir del país també mereix molta consideració. Demà me’n vaig a Cracòvia a passar els dies de pasqua i podré seguir dubtant . En resum, potser hi haurà un quart dietari el setembre vinent, potser el setembre del 2017 o potser el tercer és l’últim.



L’endemà del dilluns de pasqua, segons m’ha explicat el meu substitut, al qual estic de tot agraït per la seva actitud aquest mesos, he d’explicar l’antropologia cartesiana i l’ètica kantiana. Si aquests mesos haguessin estat fructífer, em pogués creure el que he estudiat, hauria de planificar alguna cosa col·laborativa on ells poguessin formular per ells mateixos l’imperatiu categòric o la teoria de la comunicació de les substàncies. No ho faré així. Parlaré bàsicament jo, perquè és veritat allò de què els aprenentatges han de ser significatius, però precisament més enllà de ser guia, promotor o model d’emprenedor, si sé fer alguna cosa que tingui valor és la de mostrar, i aquest mostrar és un crear, significat. Això, però no li hauria de dir al tribunal de l’exterior. Si en el futur, tinc ganes i temps de dir alguna cosa, ho faré en el meu vell blog sobrefilosofia.

dimecres, 23 de març del 2016

Giorgione a la Royal Academy


El meu darrer dia a Londres l’he passat a la Royal Academy of arts. Sense cap possibilitat de veure l’exposició principal sobre els jardins de Monet a Pissarro, no hi ha entrades per avui ni pel que resta de setmana, em dirigeixo a les més petita dedicada a Giorgione. L’èxit de la primera és de fet molt previsible. No només cal comptar amb els nombrós públic que a la ciutat de Londres visita les exposicions, sinó amb el fet que la jardineria segueix sent una de les passions predominants dels britànics. Tanmateix l’exposició dedicada a Giorgione val prou la pena. Aquest artista és un dels més enigmàtics de la història de l‘art. Va morir només amb 32 anys i no hi ha gaire seguretat sobre l’abast del seu treball. De fet, ara mateix les obres atribuïdes amb seguretat són poques (pel que he vist aquesta tarda, però, segurament alguna més de les sis que l’atribueix la wikipedia), cosa que contrasta amb èpoques anteriors on se li atribuïren molts treballs que ara sabem d’altres autors com, per exemple, Tiziano. A l’exposició es combinen les obres de Giorgione amb algunes de les que li foren atribuïdes i que, en tot cas, fan palesa la seva influència. Dividida en quatre espais: retrats, paisatges, pintura devota l i retrats simbòlic, l’exposició dóna testimoni de la importància històrica d’un autor del qui es diu que inventà el paisatge com a gènere i que fou un dels millors retratistes de la seva època, com queda clar amb les dues imatges il·lustratives, que són segurament allò més valuós de l’exposició.

Botticelli a Kensington






Dilluns visito el V&A museum que presenta l'exhibició Botticelli revisited, dedicada a aquest autor però especialment a mostrar la influència posterior de l’artista toscà. L’exposició es divideix en tres àmbits que es recorren en sentit invers al cronològic. El primer està dedicat a la presència de Botticelli a l’art actual. Hi ha diverses mostres d’artistes contemporànies que han pres com a base, essencialment, els seus dos quadres sobre Venus començant per l’inevitable Andy Warhol. També té una presència la cinematografia. De fet, el primer que es pot veure son dos breus clips que mostren aquesta persistència: el baró de Munchhausen que filmà Terry Gilian als vuitanta i l’aparició d’Ursula Andress, sortint del mar al film que enfrontava James Bond amb el Dr. No

Personalment l’espai més interessant és el segon i potser el que justifica l’exposició. Botticelli, tot i que ara sembli difícil ara d’imaginar, estigué gairebé oblidat durant dos segles, a diferència per exemple d’un artista com Miquel Angel. El XIX viu un redescobriment d’aquest pintor que en gran part fou degut als anglesos, a gent com Walter Pater que tingué en aquest sentit una influència decisiva. La pintura dels prerafaelites n’és una conseqüència directa d’aquest esdeveniment i és aquí on es troben les millors obres de l’exposició, especialment algunes mostres del treball de Dante Gabriel Rosseti. El fons musical d’aquesta part de l’exposició és una altra obra directament relacionada amb aquest descobriment: la primavera de Debussy.



Finalment el tercer àmbit recull una molt bona part del legat de Botticelli present a la Gran Bretanya. Hi ha cinquanta i cinc obres. Quasi totes pertanyen al seu darrer període, quan la influència de Savoranarola el va inclinar a la pintura religiosa, amb alguna excepció com el retrat de Venus nua que teniu al damunt. Moles obres en realitat són fruit del seu taller i em desperten el dubte de saber com devia viure interiorment aquest procés, un home provinent de l’acadèmia platònica de Ficino

dimarts, 22 de març del 2016

Moral provisional

Accepto completament del cristianisme allò de no jutgeu i no sereu jutjats. No sols ho accepto, sinó que si això fos el nucli m’hauria d’apuntar (però la major part dels que hi són, haurien de sortir) Tanmateix hi ha una excepció del tot irrenunciable: jo mateix No puc, ni sé, deixar de jutjar-me. Aquest hauria de ser el meu límit a la tolerància.

dilluns, 21 de març del 2016

Retrobament amb David Lean




Per atzar aquesta setmana he tingut l’oportunitat de veure de manera poc habitual, les que potser són les dues pel·lícules més importants de David Lean. Dilluns, Lawrence d’Arabia que va ser projectada al Prince Charles, com cal, és a dir en gloriosos 70 mm. Darrerament, alguns cines londinencs n estan fent projeccions d’aquesta manera, gràcies a Quentin Tarantino que amb el seu darrer film ha tornat a fer-nos recordar que existia aquest format. L’altre és Brief Encounter, que fou projectada a l’auditori del South Bank substituint la banda sonora del film per la interpretació en viu de la LSO, que prèviament havia executat sencer el segon concert per piano i orquestra de Rachmaninov. Fa sis anys vaig parlar d’una projecció de la mateixa mena de 2001.

Com que me’n vaig d’aquí en cinc dies i no he arribat a decidir si em voldria quedar per sis anys mes a partir de setembre, estava una mica més melancòlic de l’habitual (que tot els grans homes siguin melancòlics, no implica que els altres no en tinguem dret a ser-ho una estona) i em recordo que quan vivia aquí, tenia el projecte de fer un llibre sobre David Lean, una idea que ara penso del tot inversemblant, encara que potser si que m’agradaria.



Habitualment hom va veure aquests dos films com molt oposats, el primer fou presentat com cine comercial, mentre que el segon, el més antic, fou prestigiat com a cine d’art. A hores d’ara, l’enfrontament no és tan clar. Després de la restauració del 90, Lawrence fou revaloritzat i Brief Encounter tot i no ser segurament gaire popular a la resta del mon,ho segueix sent molt pels britànic, fa només deu anys el van considerar la millor pel·lícula d’amor de tots els temps anava a dir romàntica, però els protagonistes en el fons tenen poc de romàntics). En tot cas els films tenen forces coses en comú, des d’una estructura narrativa basada en el flash-back fins una continuïtat temàtica que em sembla evident, tant la parella d’amants insatisfets com el Lawrence recreat per Peter O’Toole son personatges incapacitats de suportar la pressió del seu ambient i per això inclinat a fugides que finalment ho no són possibles o no tenen capacitat d’afrontar; ni els amants consumen el seu amor ni Lawrence acaba de ser allò que ell creu o vol ser. Vist en positiu, tots dos són però la història d’un descobriment interior on una relació amorosa, o el desert, els hi fan descobrir parts del seu jo que havien estat sepultades. Potser per aquesta continuïtat i per la meva feblesa per la manera en què Lean muntava les pel·lícules, el cine de Lean em segueix semblant del màxim interès, allò que segurament ja no veig interessant és que sigui jo qui l’escrigui (el que he dit abans sobre aquestes pel·lícules és aquí i aquí). Per cert, fa ara cent anys dels fets amb els que comença Lawrence d’Aràbia, el viatge de Lawrence a Aràbia com a assessor militar,. Sentint el general Murray dient que aquella campanya era un sideshow of a sideshow, pensava que déu n’hi do, tot el que ha vingut donant de si, i ens falta molt per acabar, aquest sideshow.

dissabte, 19 de març del 2016

Tarda a la Courtauld Gallery



La Courtauld Gallery exhibeix aquesta primavera dues exposicions petites en dimensió però d’un gran valor artístic. La primera consisteix en els tresors de la col·lecció Hamilton que retornà a Anglaterra després de més d’un segle. La col·lecció pertanyia a la casa ducal del mateix nom i fou venuda a un museu berlinès a finals del XIX. Ara retorna per primer cop a aquest país contenint una sèrie de dibuixos de Botticelli, que havien de formar part d’una edició de la divina comèdia. Els dibuixos són així il·lustracions de diferents passatges del text , obres d’una gràcia i precisió excepcionals que cal mirar amb cura i tranquil·litat. L’altra exposició es centra a tres obres de Pieter Bruegel que tenen la peculiaritat de ser “grisailles”, és a dir, d’haver estat pintades només amb tonalitats del gris: la mort de la verge, tres soldats i crist i la dóna presa en adulteri, que és l’únic que pertany a la col·lecció londinenca. S’inclouen també algunes versions posteriors d’aquestes obres que mostren la seva influència. Especialment en el de la verge la Il·luminació assolida és d’una qualitat excepcional. L’ocasió em serví per acomiadar-me per una temporada, que imagino llarga, de la meva londinenca favorita que segueix treballant al folies-bergère sense acabar de passar-s’ho gaire bé per la cara que fa.

divendres, 18 de març del 2016

Hail Caesar



No sé com haurà estat rebuda a Barcelona, però quan dissabte vaig decidir anar a veure Hail Caesar, el darrer film dels Cohen,em vaig trobar amb potser una cinquantena d’opcions (entre les que hi era el LEXI, el cine del meu barri), cosa que mostra la tirada popular que té en aquest país el cine d’aquests germans. Malgrat això, els Cohen han fet essencialment una pel·lícula per ells mateixos o, tirant llarg, perla gent de la seva generació que manté un cert sentiment cinèfil. Fonamentalment la pel·lícula és la recreació d’un dia en un gran estudi californià dels 50 anomenat Capìtol Films (com el de la pel·lícula Barton Fink) que ben bé podria ser la MGM. Com a mínim entre els personatges que ens presenta hi ha dobles dels personatges més característics de l’estudi com Vicent Minelli, Gene Kelly, Esther Williams o Howard Keel. La trama gira entorn del segrest d’una de les figures de l’estudi protagonista, intèrpret d’una pel·lícula molt semblant a Ben-Hur anomenada Hail Caesar, que és segrestat per un grup de guionistes comunistes sota el cabdillatge espiritual d’un professor alemany anomenat Marcuse, l’autor de l’home unidemensional també formava part llavors del paisatge californià. Els Cohen són gent amb sentit de l’humor i aquesta darrera pel·lícula segueix sent un bon testimoni, tot i que no tingui clar com pot funcionar la pel·lícula per un públic que no tingui especial tirada per la cinefília. Com Ford en el seu temps, els Cohen tenen pràcticament una companyia que és la base de les seves comèdies i tots tenen un raconet, més o menys forçat, en aquest film: Tilda Swinton, Frances McDordmand, George Clooney i Josh Brolin, l’executiu que ha fer funcionar l’estudi i, per tant, l’eix principal de la història. L’escena final a més de ser una cita a un film de Kubrick, les referències no són només al cine clàssic també hi una molt directa a la vida de Bryan, està basada en un aspecte poc conegut, tan poc conegut que no he trobat cap pàgina d’Internet que el mostri, d’una de les figures més emblemàtiques del Hollywood clàssic.

dimarts, 15 de març del 2016

Un altre cop, sobre educació

Walter Brennan tres vegades òscar al millor actor secundari

El problema de l’ensenyament secundari és que és secundari i que el seus protagonistes l’entenen com secundari. Dir de quelcom que és secundari és dir que té una importància relativa, subsidiària, per això els premis de cine distingeixen entre el premi als secundaris i els protagonistes. No fa falta parlar gaire estona amb els meus alumnes per comprovar què aquest el sentit amb el que ells entenen la paraula i el que expressa de manera estricta el significat que per ell tenen els seus estudis. No vull negar que tenen raons per fer-ho i que no podria ser d’un altra manera en una societat bàsicament desinteressada en l’educació dels seus membres, cosa que no significa desinterès en les conseqüències materials de l’educació. Mentre tant es van fent lleis que no prometen la utopia, sinó que viuen a l’ utopia, perquè el punt de partida és sempre que tots els alumnes estan del tot convençuts de l’important que és l’educació, altrament dit, que ja estan educats.

diumenge, 13 de març del 2016

Diumenge a Greenwich






Diumenge a Greenwich, en concret al museu nacional marítim on una exposició commemora Samuel Pepys, l’autor d’un extens diari que cobreix nou anys fonamentals de la història d’aquesta ciutat i d’aquest país, el període 1660-1669, tot i que l’exposició abasta tota la vida de Pepys i comença quan tenia quinze anys i tingué el privilegi de veure un espectacle poc freqüent en termes absoluts, la decapitació d’un rei. Pepys no es dels que va patir aquell dia. Trobà justa l’execució i els seus sentiments eren llavors del tot republicans. El desenvolupament de la seva carrera va anar estrenyent però el seu vincle amb els estuards i la gloriosa revolució va suposar el final de la seva activitat pública per la seva vinculació al catòlic Jaume segon. Els fets fonamentals narrats al diari són la restauració de Carles II,i l’epidèmia de Londres, la segona guerra anglo-holandesa i el gran incendi. Era un observador minuciós i un escriptor precís, coses que el feren un testimoni fonamental del seu temps. Va plegar d’escriure perquè creia que estava perdent la visió tot i que va viure trenta anys més i no va ser mai cec. Pepys fou secretari de la marina britànica, tot i que quan fou nomenat, no sabia res de navegació. El seu treball, però sembla que fou molt positiu i fructífer, fonamentant el dominis dels mars que seria la base de l’imperi britànic. Fou també president de la Royal Society quan aquesta publica els Principis de Newton. Curiosament la Royal Society va tenir molts problemes per editar aquest llibre per la seva desastrosa situació econòmica, estava a punt de la fallida pel fracàs d’una publicació anterior , una historia natural dels peixos, que no havia despertat cap interès. El llibre es va publicar amb el préstec d’un particular amb tan bona fe, que va acceptar ser pagat amb els exemplars no venuts de la història natural dels peixos. A més de l’exposició temporal, la mostra permanent em va semblar molt interessant i extensa reconstruint la història de la marina britànica. Hi és també un Turner important, el que prengué com a tema la Batalla de Trafalgar.



A l’entrada faig una passejada per Greenwich que recordava com un dels llocs més atractius de la ciutat. Avui certament feia molt goig. El dia era clar i no feia gens de fred i ja vaig explicar moltes vegades com la primavera millora l’estat d’ànim dels londinencs. El parc estava del tot animat i he comprovat que han estat restaurats els quatre pavellons que va construir Sir Christopher Wren com a asil naval i que després es convertirien al segle XIX a la Royal Naval Academy . Hi ha espais de gran qualitat com la capella de Sant Pere i Sant Pau i sobretot el painted Hall, la sala dissenyada com a menjador dels asilats amb una pintura al sostre que és la mostra més important de pintura decorativa en Anglaterra. L’autor és Sir James Thornhill que va trigar 19 anys a fer-la i fou el primer pintor en ser distingit amb el títol de sir per la corona anglesa. El tema és la victòria de la llibertat sobre la tirania i constitueix una apoteosi de la monarquia dels Orange. Hom diu que és la capella sixtina anglesa i jo tot potser m’estalviaria la comparació, tot i que en un cert sentit sigui temptador pensar l’equivalència entre el tema de la creació i la revolució gloriosa, però no deixaria de recomanar de fer un tomb per aquí a tothom que tingui alguna hora perduda en aquesta ciutat.

divendres, 11 de març del 2016

El Descontent i les seves civilitzacions



Llegeixo un recull d’articles de Mohsin Hamid, Discontent and its civilizations un escriptor pakistanès en llengua anglesa que després d’anys de residència a New York i Londres ha tornar a la seva ciutat, nadiua Lahore. Es conegut per una novel·la, el fonamentalista reticent, i aporta un punt de vista interessant i difícil d’escoltar en àmbits provincians com ara mateix és la totalitat de l’estat espanyol on en general tots els discursos sobre conceptes com el de musulmà són pura fatxenderia (tanmateix els fonamentalista ha estat traduït al castellà i la darrera novel·la té una versió catalana de Carles Miró). Això és molt evident en el cas de Pakistan un país presentat com un lloc del tot homogeni, quan precisament allò que el caracteritza és una pluralitat molt gran i d’arrels més perllongades que lla de moltes nacions occidentals. Tradueixo un parràgraf que m’ha agradat especialment: 

Les civilitzacions són il·lusions. Però són il·lusions útils. Ens deixen negar la nostra humanitat comuna , per tal d’assignar poders, recursos i dret de maneres repulsivament discriminatòries.

Per tal de mantenir l’efectivitat d’aquestes il·lusions, han d’esser associades amb quelcom que sigui indiscutiblement real. Això és la violència. Les nostres civilitzacions no són causa d’enfrontament. No, són els nostres enfrontaments els que ens duen a fingir que pertanyem a civilitzacions.



Per dir-ho en termes del tot Nietzschians i del tot actuals un exemple paradigmàtic de confusió entre la causa i l’efecte.

dijous, 10 de març del 2016

D'altres pensaments prescindibles sobre educació

La LOMCE vol privilegiar com a mètode bàsic l’aprenentatge cooperatiu. De petit al col·legi de vegades treballàvem en grups, però no pot ser tan fàcil. Trobo un article, també hi ha uin llibre, que m’ho explica, es diu Aprender juntos, alumnos diferentes. Allò que em crida l’atenció no és només ja que l’escola sigui diferent del món real, sinó que el poder recolza una escola que és un absolut negatiu de la realitat que tracta de configurar. Construïm l’escola igualitària i fem la societat quant més va, més desigual. O dit altrament, l’esquera ha perdut la realitat, però sembla tenir prou amb el seu simulacre.

dimecres, 9 de març del 2016

Marias i Preston



Ahir a la LSE Paul Preston va presentar la versió anglesa de la darrera novel·la de Javier Marias, Thus Bad Begins. Tots dos hi van mantenir una conversa enfront del públic, que també podia teòricament intervenir, tot i que no hi hagué gaire temps, fonamentalment, perquè em queda clar que Marias és un senyor encantat d’haver-se conegut ell mateix. Tot i així em vaig quedar content en veure com coincidim en algunes idees que per a mí són importants. La primera d’elles va venir al fil de la traducció que Marias va fer de Tristam Shandy (un autèntic desafiament, tot i que ell assegura que Joseph Conrad va ser més difícil) i confessà que una empresa d’aquesta magnitud la va poder fer amb vint i algun anys, però ara està completament fora de l’abast de les seves possibilitats. De la mateixa manera que m’agrada comparar als meus alumnes la vida intel·lectual amb la pràctica esportiva, tema que més o menys coneixen i saben llavors que si no entrenes no jugues com hauries de jugar, em penso que és bo tenir en compte que la nostra capacitat disminueix amb els temps i que en aquest sentit un escriptor o un pensador no és completament diferent d’un .futbolista. No és del tot anàleg, perquè després d’una edat no es pot ser un futbolista de primer ordre, però si un escriptor o pensador de primer ordre, però fent, em sembla, altra mena de coses; privilegiant la intensitat sobre l’extensió.



La segona idea amb la que vaig coincidir és la seva confessada impossibilitat de rellegir els seus llibres un cop acabats, després d’haver-los rellegit innumerables vegades mentre els escrivia. Jo n’he acabat molt menys però el sentiment d’estranyesa que he tingut quan he rebut el llibre editat, sempre m’ha semblat aclaparador. Jo he esdevingut un altre. El moment però més brillant per la seva rotunditat el va tenir Preston, quan Marias es preguntava perquè setanta cinc anys després, la guerra civil segueix estant tan viva entre els espanyols, Preston replicà ràpidament que potser és perquè cap dels problemes que la van causar, van acabar de ser resolts. Crec que té raó, els últims anys són una absoluta constatació, i que és una veritat terrible.

Sobre Trump



Un bon article, per saber on estem i per que fa tant anys que és catàstrofic ser d'esquerres

dilluns, 7 de març del 2016

Hitchcock/Truffaut



Hitchcock/Truffaut és el títol del documental realitzat per Ken Jones en commemoració del cinquantè aniversari de lla publicació pel francès de l’entrevista mantinguda entre tots dos realitzadors, que donaren lloc al que és possiblement el llibre més important mai escrit sobre cine. La idea de Jones ha estat essencialment la de perllongar l’entrevista i així al documental a més del material gràfic, fotografies de la trobada, i sonors, es conserva l'enregistrament de les entrevistes, compta amb la intervenció d’una dotzena de cineastes contemporanis que ens expliquen allò que significa per a ells tant el cinema de Hitchcock com el llibre de Truffaut. Entre aquests cineastes hi són David Fincher, Wes Anderson, Paul Schrader o Martin Scorsese. La pel·lícula apareix després dequè la darrera enquesta de Sigth&Sound, el 2012, consideres Vertigo el millor film de tots els temps desplaçant Ciutada Kane. Quan es feu l’entrevista, Ciutadà Kane ja estava considerada com el millor film de tots els temps, però Vertigo era una pel·lícula fora de la circulació, ningú no la va veure durant les dècades dels seixanta i dels setanta, i Hitchcock era una figura popular, però totalment mancada de prestigi artístic o cultural. Truffaut va voler demostrar que Sir Alfred no només mereixia aquest prestigi, sinó que era qui més el mereixia. Hitchcock de la seva banda, hi va col·laborar de bon grat, conscient de què aquesta entrevista era una oportunitat de la que no havia gaudit fins llavors. L’empresa de Truffaut tingué èxit i tots els cineastes, amb independència de la seva acceptació de la proposta de Hitchcock que no és unànime, coincideixen en que el llibre possibilità per primera vegada una visió de la cinematografia com un art madur i independent de la resta de les arts. Potser és Scorsese qui millor exemplifica això quan ens explica que la seva veneració per Vertigo es produeix malgrat el fet que la trama del film, pràcticament, no li interessa gens.



Evidentment,una bona part del film la constitueix metratge dels films de Hithcock una selecció molt breu entre la que sobresurten tres escenes: el petó inacabable de Cary Grant i Ingrid Bergman a Notorious, el de James Stewart a Kim Novak a Vertigo en el moment de la "resurrecció" de Madeleine i la mort de Janet Leigh a Psicosis, que com l’entrevista de Truffaut deixa ben palès, el mateix Hitchcock considerava la culminació del seu treball. De la part sonora òbviament es reprodueix una part molt petita, però hi figura la més famosa, per despectiva, afirmació de Hitchcock quan digué que els actors són bestiar, allò que no recordava és que l’actor concret del que parlava en aquell moment era del pobre Montgomery Cliff

diumenge, 6 de març del 2016

The encounter

Si  la cerimònia dels oscar em va donar l’oportunitat de parlar d’un dels meus ídols teatrals britànics, Rylance, avui toca parlar del que precisament era el seu company de repartiment a End Game, Simon Mc Burney, el director de Complicite, del que ahir vaig veure el seu darrer treball a Barbican,  The encounter. Aquesta obra narra l’experiència de Loren McIntyre un fotògraf del National Geographic,  que estigué tres mesos vivint amb una tribu de la vall Javari que no havia tingut contacte anteriorment amb la “civilització” En un viatge posterior arribà a la que els geògrafs consideren la font principal del riu Amazones (Petru  Popescu va escriure una novel·la sobre el primer  viatge, Amazon Beaming, en castellà, el Amazonas nace en el cielo).
 Fer una pel·lícula sobre aquesta història podria resultar relativament  senzill. No és obvi com fer-la en un teatre i McBurney  ha triat solucions radicals. D’entrada, ell és l’únic actor, desdoblant-se en tots els personatges de la història i deixant un lloc també per ell mateix en qualitat d’actor narrador. Per tal de fer això, adopta una solució tecnològica. Al teatre et donen uns auriculars indispensables pel seguiment de l’obra.  La manipulació del so dels micròfons li permet fer la veus dels diferents personatges i la utilització d’un micròfon biaural, li permet crear una sensació espaial  que permet al nostre cervell configurar, mitjançant l’oïda, l’escenari de la jungla. Tot això és complementat amb una sèrie de gravacions molt variades des del mobil de l l’actor, un professor de física de Cambridge, el mateix Popescu, que donen llum sobre allò que està succeint a l’escenari.

Com us podeu imaginar, el resultat produït és una dels espectacles més originals que mai he pogut veure, i  sobre tot sentir. El desplegament físic de McBurney és extraordinari i la representació assoleix moments d’una intensitat extrema. L’obra però no es limita a una peripècia, que ja té prou interès en ella mateixa, sinó que McBurney planteja el viatge com una indagació en la matèria de la realitat, cosa que també feia un altra gran espectacle del que vaig gaudir al Barbican drowning by numbers, i en concret del temps, doncs  el viatge de la tribu, que McIntyre, perdut i sense cap estri, es va veure obligat a seguir, és un intent de tornar a l’origen, de donar la volta al temps, una possibilitat inimaginable pel nostre sentit comú, però tanmateix des del punt de la física, concebible i plausible. Si considerem que l’autor del text és el mateix senyor que amb cinquanta vuit anys fa una demostració de vigor i intensitat física a l’escenari, és difícil no pensar que efectivament McBurney està una categoria superior.

dissabte, 5 de març del 2016

El museu Dickens a Londres



Londres no s’acaba mai de conèixer i aquí rau una de les causes del seu atractiu. Avui he volgut visitar el museu que la ciutat ha dedicat a Charles Dickens i la meva primera sorpresa ha estat descobrir un barri, la part de Bloomsbury que ja està orientada cap a l’Est, on encara es conserven els edificis del Londres de la verticalitat restringida. En concret, el carrer on és el museu, Dougthy street, no ha variat el seu aspecte des de que la família de Dickens va estar residint fa ja gairebé dos segles. Totes les cases són com la que ara es pot visitar per fora i des del carrer sembla que moltes encara no han estat reconvertides en apartaments, com era el cas dels meus domicilis a Saltram i de gairebé totes les vivendes del XIX

Dickens no és segurament un autor massa valorat a Espanya, on se’l tendeix a presentar com un escriptor menor d’obres pel gran públic. Tots els criteris estètics i literaris són opinables però hi ha alguns fets indiscutibles, com que Dickens, segurament després de Shakespeare, segueix sent la referència més viva la literatura britànica. Les seves novel·les segueixen sent filmades, no fa gaire temps que Polanski va fer el seu Oliver Twist, i sobre el seu mon es fan sèries televisives molt populars, com Dickensiana. De fet, en termes absoluts la seva història de dos ciutats segueix sent la novel·la més venuda de tots els temps. Cal dir que el museu de Londres no és l’únic hi ha com a mínim tres més: a Portsmouth (on va néixer), a Rochester (on va morir) i a Kent, a la casa on s’establí finalment com a propietari.



Dickens va habitar en aquella cas amb la seva dóna i els seus primers tres fills uns pocs anys quan va començar a gaudir de l’èxit literari, després es muda a una casa més gran dins de Bloomsbury, la família va créixer i van arribar als deu infants, i finalment va comprar una casa a Kent (les de Londres eren llogades). Els papers del club Pickwick és segurament l’obra més important escrita al carrer dougthy. La casa ha estat conservada amb mobles i objectes diversos relacionats amb Dickens. Tot i tenir efectivament cinc plantes no és gaire gran, perquè a cada planta no hi ha lloc més que per a un parell d’habitacions. Tota ella és accessible: el soterranis on hi ha cuina, la bugaderia i el celler, la planta a nivell de carrer on hi havia el menjador, una primera planta amb una sala d’estar, drawing room i l’habitació de treball de l’escriptor, una segona planta amb dos dormitoris pels dos cònjuges i finalment una tercera planta amb una habitació per tota la mainada i una altra pels criats. Entre els objectes nombrosíssimes edicions de la seva obra i els llibres, pocs, que heretà del seu pare, entre els quals a més del llibres típics del XVIII anglès hi havia una traducció del Quixot, per a corroborar la teoria del professor Valverde sobre el legat cervantí.

dijous, 3 de març del 2016

Més reflexions superflues sobre educació

Alterno les meves hores entre la dispersió propiciada per les diferents pàgines que acostumo a mirar-me i l’infinit avorriment produït pel BOE i la legislació educativa. Me n’assabento així de la publicació del llibre sobre “La Nueva Educación” a estones mortes en què fujo del BOE. El contrast és poderós i una mica depriment, perquè si adoptem un punt de vista metafísicament hiperrealista, la veritat és el BOE, llavors el debat no existeix . La nueva educación no només és la millor opció, sinó l’única. Potser hom pot pensar que aquesta és una metafísica, ridícula, contradictòria i injustificable. Malauradament, és la adoptada per una part significativa del professorat de l’estat espanyol. L’examen de l’exterior, inclou ara una entrevista com prova final i des del meu punt de vista, he pogut veure alguna de les preguntes formulades el curs anterior, res podria ser més semblant als exàmens del catecisme que tinguérem a la nostra infantesa. És clar que des del ministeri tampoc no s’han de creure aquestes coses, per la mateixa raó que un home d’església no ha de ser necessariament creient. En tot cas l’aposta és decidida i no està mancada d’intenció. Per això, plantejar un debat en termes polítics i culturals pot ser sà, democràtic però és també un acte d’una gran ingenuïtat. Aquesta ingenuïtat és comuna, em penso, a molta gent de la meva generació, enlluernada per haver viscut en uns centres educatius que fomentaven la cultura i l’ascens social. Aquesta situació fou real, però va tenir molt d’efecte col·lateral, de les circumstàncies polítiques i de les econòmiques Però no es tractava d’això i no recordo des de finals del vuitanta, una sola mesura educativa que no tingui la intenció última de mostrar que no es tracta d’això. H. M. Enzensberg al seu Elogi de l’analfabet ho va expressar amb la més gran de les claredats, mai no s’ha tractat de fer efectiu cap ideal il·lustrat, sinó d’augmentar la productivitat d’unes classes treballadores que no es podien limitar al treball merament físic. Sempre s’ha tractat d’això i ja ho deia la Mercedes Cabrera que el nostre sistema educatiu era el que s’esqueia al nostre model productiu.

dimarts, 1 de març del 2016

Matera


Els darrers dos dies de la nostra estada a la Puglia ens allotgem a Matera. No en tenia llavors ni idea de què aquesta ciutat és un dels llocs més cinematogràfics d’Itàlia. Entre molts d’altres films, és a Matera on es va rodar de manera gairebé integra l’evangeli segons Mateu de Pier Paolo Pasolini i on trenta anys després un director d’ideologia totalment oposada a la del italià va rodar escenes importants de la seva versió de la passió de Crist, Mel Gibson. Matera és famosa pels seus habitatges característiques que combinen una part construïda, com qualsevol altre casa, amb una part excavada en un material molt tou. Els dos barris principals segueixen l’orografia del terreny, són a la falda de dues muntanyes. A baix el carrer principal és la via dei fiorentini que envolta la primera i segueix pel canyó que es troba a la vora de la ciutat antiga. Configurada d’aquesta mena, el patrimoni de la ciutat és molt interessant. Hi ha una absència absoluta de qualsevol edifici modern i la veritat és que des de dins tens la impressió de ser-hi dins un pessebre. Hom pot trobar diverses esglésies amb frescos de començaments del mil·lenni anterior, la casa cava, un auditori soterrani, és un hipogeu, amb una acústica molt bona i el museu d’escultura moderna, que juga amb el contrast entre les formes contemporànies i l’escenari arcaic dels hipogeus. A l’altra banda del canyó, les muntanyes estan plenes de cavitats naturals que foren esglésies rupestres, d’algunes es conserven també els frescos. Tot plegat fa d’aquesta ciutat una de les més atractives i originals d’Itàlia i això certament és dir molt.



Com tot el mezzogiorno, Matera era un lloc molt pobre. Els habitatges eren massa precaris per diferenciar l’àmbit dels animal i el dels humans. Calia aprofitar a més el calor dels primers. Després de la guerra les condicions van empitjorar i l’any 52 el govern democristià va endegar un pla per allotjar els habitants de les coves en edificis nous i moderns a l’estil de, diguem-ne, Bellvitge. El barri vell quedà abandonat i comença un període de degradació que s’adverteix per exemple a les mutilacions sofertes per algunes figures de les esglésies. Tot comença a canviar quan als inicis dels noranta la ciutat va rebre la consideració de patrimoni de la humanitat i comença un treball de conservació i rescat que encara no ha acabat. Quan començava aquesta decadència fou quan Passolini tria la ciutat com a escenari cinematogràfic. Pasolini no volia rodar en una terra santa que trobava massa comercialitzada. Matera, amb la seva pobresa i el seu retard, el seu caràcter d’una terra del tot necessitada de redempció, s’oferia com una opció molt més adient. Matera fou llavors Jerusalem, mentre que el que avui és el parc natural de la Mughia amb les esglésies rupestres esdevenia un escenari adient per representar les peregrinacions de Jesús. Vaig reveure al tornar la pel·lícula que considero potser la millor d’aquest cineasta italià i vaig apreciar que la pel·lícula treu molta de la seva força de la captació tant de l’ambient físic com de l’ambient humà. Evidentment hom pot fruir del film sense haver estat a la ciutat. Recordo la impressió que em va fer el joc de Pasolini amb les diferents músiques de la banda sonora la primera vegada que el vaig veure. Però el joc amb l’escenari del rodatge dona l’ocasió d’una visió encara més enriquidora. Un dia d’aquestes m’animaré a veure la versió de Gibson que, ben segur, és del tot una altra cosa.

dilluns, 29 de febrer del 2016

Mark Rylance

No he vist The Revenant i no estic gaire segur de si l’aniré a veure, doncs cap de les pel·lícules de González Iñarritu m’han entusiasmat, tampoc certament disgustat, gaire. Tampoc estic molt interessat per l’oscar de Leonardo di Caprio, del que ara mateix tampoc no recordo cap film que m’entusiasmi. Si que celebro l’oscar al millor secundari guanyat per Mark Rylance. De fet, vaig anar a veure el pont dels espies, una bona pel·lícula, bàsicament per la seva presència. No he vist els altres nominats i tampoc judicaré llavors sobre si el veredicte de l’Academia ha estat just. Jo el vaig trobar molt bé com un irònic, estoic i vulnerable espia rus, però tot i així la seva capacitat com a actor dóna per a empreses més grans. Rylance és una de les figures principals del teatre londinenc i potser un dels actors que m’ha impressionat en un teatre quan la nit de sant Joan del 2005 el vaig veure, junt a d’altres dos excepcionals companys, fent entre tots tres tots els personatges de la Tempestat de Shakespeare. No ha estat l´única vegada que l’he pogut veure. També fent un Becket, endgame, i en una obra contemporània, Jerusalem, amb la que va guanyar tots els premis d’interpretació que es poden guanyar en aquesta ciutat. De fet, Rylance va ser molt anys director del Globe i decisiu per tirar endavant un projecte cultural en el què els britànics no creien gaire. (el capital que va permetre refer el Globe és americà; Rylance tot que nascut a Kent es va educar als EEUU on el seu pare era professor universitari).En definitiva, un reconeixement molt just per un individu d’un talent del tot extraordinari.

dissabte, 27 de febrer del 2016

Youth

Aquesta tarda he anat al Curzon Soho a veure el darrer film de Sorrentino, Youth. Com que sovint aquest local no sembla tant un cine que té bar, com un bar que té cine, ja no tenen taquilles i les entrades es venen directament a la barra. He demanat la meva entrada i una beguda, i la noia que l’atenia m’ha demanat catorze lliures i mitja en comptes de la disset que esperava, quan he mirat l’entrada he entès perquè: sense que l’hagi demanat m’ha aplicat la reducció que es fa a les persones grans. No ha estat el millor punt de partida per a un film que entre d’altres coses tracta sobre l’adveniment de la decrepitud, però potser m’hauré de consolar pensant que he trobat una font d’estalvi gens menyspreable. Prescindint d’aquesta mala notícia m’ho passat bé veient el film. Evidentment, un dels seus millors arguments rau en el fet que és la primera vegada, des de fa uns quant anys, que Sir Michel Caine té un paper protagonista, si afegim que el coprotagonista és Harvey Keitel, la cosa encara és fa més prometedora i el cert és que tots dos omplen plenament la pantalla. La pel·lícula no té gaire argument, però. Caine és un músic jubilat que passa les seves vacances a un balneari suís acompanyat del seu amic, i consogre, Keitel que és un director de cinema. Les seves actituds són oposades, Keitel vol rodar un darrer film que serà el seu testament, Caine refusa una petició de la reina per a dirigir un concert, però els seus problemes, poder orinar regularment per exemple, són idèntics. Les imatges de Sorrentino flueixen a partir d’aquesta situació per a conformar un film segurament menys àcid i més humà que la molt aclamada, gran bellesa de fa dos anys. El film m’ha resultat en molts moments divertits, como ho era l’anterior, però amb un tonalitat menys sarcàstica i amable, perquè al capdavall, jo diria que si el film té un tema és allò que definí prou bé la filosofia de Levinas: la vulnerabilitat, palesa quan som vells i quan no som tan vells.

divendres, 26 de febrer del 2016

Referèndum

Dimarts vespre em poso a veure les notícies de la BBC, cosa que no faig gaire sovint, i tinc una aclaparadora sensació de sortir del foc per caure a les brases. Després de la breu, però avorridíssima estada a la Catalunya del procés, el telenotícies de la BBC dedica onze dels seus trenta minuts a informar i divagar sobre el referèndum del 23 de juny. Tot just era 23 de febrer, restant doncs quatre mesos de debat ,prou temps per a acabar amb la paciència de la persona més temperada, ni que sigui britànica. Debat, de fet, però no hi ha gaire. Seguint amb la comparació inevitable, allò que la gent expressa són emocions, comptant, això des de Catalunya es pot aprendre molt bé, que sempre hi ha un economista capaç de demostrar que les teves il·lusions no sols poden fer-se realitat, sinó que es faran realitat necessàriament. Tot plegat apunta a un altre gran debat de caràcter post-modern dels que serveixen no pas per fer-ne política, sinó per a evitar-la (segueixo amb la comparació). Projecte alternatiu a la sortida de la comunitat no hi ha cap, llevat que es posin d’acord els nostàlgics de l’imperi que mai més no tornarà i l’esquerra indignada sense cap projecte viable propi. En general, l’establishment té ben clar que cal fer i els partidaris del no, potser no pensen tant a Europa com a tot plegat. Ara mateix hom parla d’un empat als sondeigs, veurem que passa. La campanya per la permanència serà molt forta i la democràcia britànica sempre ha funcionat bé, bàsicament perquè la gent es refia de les seves elits, les quals si més no són respectuoses. És el cas invers d’Espanya on la democràcia no funciona bé i no hi hagut confiança a unes elits, generalment impresentables. L’animador de la campanya ha de ser la figura política principal que s’oposarà al sí, l’alcalde de Londres, Boris Johnson. Em costa de creure que Johnson participi dels sentiments que mouen als partidaris de la sortida. Allò clar, pel contrari, és que Johnson vol ser PM en un futur no pas llunyà i segurament pensa que li convé estar al centre del debat. Des d’aquesta premissa, és clar que si hi victòria de la permanència la voldrà capitalitzar gairebé tothom, mentre que tampoc l’ha de restar popularitat esser derrotat en un causa que molta gent, fins i tot dels que votaran per quedar-se, sent com a justa.

dijous, 25 de febrer del 2016

De pubs i gratacels


A Anglaterra ja no hi ha futbol de franc per televisió. Així doncs he de buscar un pub per a veure el partit del dimarts. N’hi trobo un i com que el partit em dóna marge pera pensar, me’n recordo de fa onze anys quan hi vaig arribar a la ciutat i vaig veure en la mateixa situació una altra eliminatòria amb un equip anglès. L’ambient d’eufòria és força semblant, canviant el blanc i vermell de l’Arsenal pel blau del Chelsea, però hi ha una diferència importat. Fa onze anys havia de caminar tres minuts des de casa per veure un partit de futbol. Avui he estat una bona estona. El Pub on vaig veure el Barça-Chelsea fa onze anys ara és un immoble vuit, com ho és on anava l’any passat i els dos que tenia més propers a la meva casa de Saltram. Els pubs londinencs i anglesos estan desapareixent i no fa falta gaire sociologia per esbrinar la causa que no és un altre que la progressiva depauperació dels clients més habituals, als quals els hi costa prou pagar les quatre lliures per una pinta de Guiness que em van cobrar ahir. Aquest és un dels canvis més importants que he notat a la ciutat. L’altre es veu mirant al cel, per exemple des del riu, i comprovant la profunda modificació del seu skyline. L’any 2005 des del South Bank, Sant Pau si bé no era l’elevació més gran encara constituïa una fita remarcable. Ara passa del tot inadvertida entre el conglomerat de gratacels de la city. Llavors encara funcionava la sensació de què viure en un apartament en una casa d’unes quantes plantes era gairebé intolerable. Ara aquests apartament s d’una habitació no baixen del mig milió de lliures al meu barri, una xifra totalment fora de l’abast de la major part dels londinencs normals. Canvis que deuen ser per bé, però als que no els hi acabo de trobar la gràcia.

dilluns, 22 de febrer del 2016

El soroll del temps




The noise of time és el títol de l’última novel·la de Julian Barnes que ha aparegut aquest mateix any al Regne Unit. Barnes és un dels novel·listes més prestigiosos del Regne Unit des de la seva publicació d’una biografia de Flaubert. En aquesta nova obra persevera en el gènere, realment una barreja de narració autobiogràfica i d’assaig, preenet com a protagonista a Shostakovitch. L’obra té tres parts que ens presenten tres moments diferents de la trajectòria del compositor. El primer és 1936 quan una representació de la seva única opera, una versió russa de Macbeth, mereix no només una mala crítica, sinó un editorial de Pravda on en deia que allò no era música, sinó un pur caos. Les faltes de sintaxi palesaven que l’autor de la crítica era algú que no podia ser corregit. En els mateixos dies un dels millors amics de Shostakovitch, el mariscal Tukhachevsky havia estat identificat com un conspirador contra Stalin i executat. Venen doncs setmanes agòniques on el músic espera la seva detenció, interrogatori i finalment la seva mort. Shostakovitch, durant setmanes, surt cada nit de casa amb una maleta i espera a la porta de l’ascensor els seus botxins. L’ interrogatori es produeix però li deixen un cap de setmana per reflexionar sobre el complot, és a dir revelar més noms, i aquest cap de setmana el seu interrogador és purgat, cosa que produeix la seva momentània salvació.

El segon moment és 1948. Shostakovitch ha estat parcialment rehabilitat al temps de la gran guerra patriòtica, però la seva música està prohibida i tornen a sorgir atacs contra el formalisme com incompatible amb el sentiment del poble soviètic. En aquesta situació rep una trucada de Stalin per demanar-li que representi la URSS en un congrés per a la pau mundial que ha de tenir lloc a New York. Quan Shostakovitch, que òbviament no ho veu clar, objecta que la seva música està prohibida, Stalin li replica que no existeix aquesta prohibició. Després de la trucad,a la seva música torna a sentir-se a les emissores. A New York Shostakovitch fa un trist paper llegint la propaganda escrita pel partit i experimenta una gran sensació de humiliació personal quan es veu obligat a condemnar públicament el seu ídol musical, Stravinsky.

1960 és el tercer moment. Stalin ha mort. Kruschev no té cap interès per la música, cosa que és una benedicció pels músics, i la posició del compositor és molt més segura. És reconegut com una gloria nacional i ningú no pensa ja en conspiracions de músics. Una època més tranqui-la on el poder s’ha tornat vegetarià. És llavors quan rep una invitació per adherir-se al partit comunista, el límit moral que mai no havia volgut franquejar. Mig persuadit pel caràcter ja no sanguinari del partit i per la promesa d’una rehabilitació de la seva opera, un altre cop claudica. Els últims anys esdevindrà un propagandista d’un poder soviètic en el que no creu i signarà cartes immundes contra Sholteniztin o Shajarov amb l’esperança que la gent pensi que no ho diu seriosament.



Indubtablement Barnes és un gran escriptor i el llibre mai no cau de les mans. Com bon britànic mesura la seva intel·ligència amb un ús de la ironia que fa assimilable el caràcter terrorífic d’allò que està explicant. Barnes no deixa cap escletxa de dubte per defugir la conclusió de què Shostakovitch era fonamentalment un covard. Finalment però la seva covardia fou una benedicció, perquè resta la seva obra. Quina hagués estat l’alternativa, el fruit de la valentia? Possiblement no només la mort, sinó la desaparició absoluta del seu legat. Barnes sembla doncs pensar que l’opció per la covardia era l’opció moralment justa, atesa la impossibilitat i la inutilitat de la resistència . La seva abjecció el convertí en un desgraciat però com a mínim li restava l’esperança de què en un futur la gent encara el sentiria quan ja no hi hagi memòria del que eren el nazisme i el fascisme.

Perplexitats i cansament

No sé si és un exercici de cinisme absolut o d’estupida palesa, el fet que els seguidors estatals i autonòmics de la senyora Thatcher, aquella que pensaba que no existeix una cosa tal com la societat, hagin fet una llei on constantment es parli de comunitat educativa, una noció prou més metafísica i molt més contradictoria.

diumenge, 21 de febrer del 2016

Lecce





Sempre he pensat que una de les millors mostres de la saviesa humana i del talent literari de Freud es troba al primer capítol del Malestar de la Cultura quan compara la psique humana amb la ciutat de Roma. La ciutat moderna que apareix a la vista, la capital del llavors recentíssim estat italià, té al seu dessota com a fonament tot allò bastit per una successió molt llarga de predecessors, fins i tot anterior als romans mateixos. Vaig pensar-hi en aquest passatge mentre veia fa uns dies a Lecce, el museu Faggiano, una institució peculiar que no és cap palau d’arquitectura aclaparadora i, malgrat això, no té gaire més contingut que el museu mateix. Tot començà fa molts pocs anys, quan el propietari d’una casa aparentment normal del centre històric va voler canviar les canonades i va haver de picar el terra. Llavors descobrí que la seva casa tenia uns fonaments molts més vells dels que podia pensar. De fet, les parts més antigues i bàsiques pertanyien als messapis , els primitius pobladors de la península puglica subjugats pels romans al segle III a.c. Molt clares són les cisternes d’origen medieval que comuniquen amb el riu soterrani que hi ha al llit de la ciutat. 



Hom podria dir que la casa és una imatge de tota la ciutat de Lecce que, per a molta gent, és la joia principal del sud de la península itàlica. Lecce és fonamentalment barroca. El seu monument principal, la basílica de la Santa Croce, n’és una apoteosi d’aquest estil artístic. Però també té un teatre i un amfiteatre romà molt ben conservats però només parcialment, perquè només ha estat descoberta una part, perquè al seu damunt hi havia edificis totalment en ús. El Foro, devia ser important però no ha estat excavat perquè hi devia estar on ara és la plaça de la catedral, que seria una de les més boniques d’Itàlia, si no fos perquè no és una plaça- La construcció del seminari fa dos segles la va deixar amb un únic accés.

dimecres, 10 de febrer del 2016

La mort i Montaigne



Tot l’assaig 18 gira sobre una cita del Gorgies platònic que no es referida directament, sí les de molts d’autors posteriors semblants però ja no originals: el caràcter distintiu de la mort és la seva incompatibilitat amb la màscara, cap de les que normalment duem ni s’escau, ni és sostenible. Potser per això, en el nostre temps la mort és allò completament impensable, perquè sense màscara ja no som res, però la conseqüència paradoxal es la primíssima diferència entre la nostra mort i la nostra vida. (ergo, aquesta tarda estic del tot platònic)



A l’assaig següent reprèn un altre tòpic fonamental: la filosofia com meditació sobre la mort, per introduir-hi un terme mig indispensable: la noció de llibertat. La finalitat última de la filosofia es fer-nos lliure i no és lliure qui no s’ha desfet de la por a la mort. La conseqüència es clara com que mai la humanitat serà filosòfica, ni mai serà lliure, ni mai podrà deixar de sentir horror envers la mort. El Poder, que té com a instrument propi, la superstició ho ha entès sempre perfectament.

dimarts, 9 de febrer del 2016

The Look of silence


Ahir el BFI em va donar l’oportunitat de veure The look of silence, cosa que no havia pogut fer els quatre dies que es va exhibir a Barcelona. Perdre-me-la em va saber molt greu, perquè el film es planteja com una continuació-complement de The act of Killing, que des del meu punt de vista és una de les pel·lícules més imprescindibles del que duem de segle. Aquest nou film ens porta al mateix escenari, la Indonèsia actual i la pervivència del cop d’estat de fa cinquanta anys, però canvia la seva perspectiva . Si al primer film allò que veiem era la confrontació entre els botxins i un outsider, el director Oppenheimer, Oppenheimer queda ara en un segon terme i la confrontació és entre els vells botxins i algú que està de part de les víctimes, un home Adi ,nascut quatre anys després del cop, que causà la mutilació i la mort d’un germà seu. Adi treballa d’òptic ambulant i els seus diàlegs amb els torturadors es produeixen quan està graduant la vista als seus interlocutors. Aquesta situació acaba produint un film molt diferent, més senzill en la seva composició però potser més intens moralment. Al film veiem Adi diverses vegades confrontant els botxins, i els seus descendents, amb els fets i trobant totes les reaccions: l’orgull dels que es pensen herois, els que prenen el camí de l’oblit i fins i tot, en un cas, la filla d’un dels criminals demanant perdó pel seu pare, un home senil que ha perdut tota consciència de la realitat però que recorda perfectament les seves “proeses” de fa cinquanta anys. En tot cas, allò indiscutible és la necessitat de veure aquest film per tots els que van admirar el primer i si a The act of Killing varem poder aprendre el significat pels indonesis de la paraula gangster, aquí podrem assabentar-nos dels avantatges terapèutiques de beure la sang (dolça i salada) de les persones que acabes de matar.

dilluns, 8 de febrer del 2016

Sobre la mentida

Montaigne afirmava (en el novè dels seus assaigs) la seva sorpresa per la poca atenció que els educadors del seu temps concedien a la mentida. Mentre que errors fruit de la inexperiència eren castigats amb una severitat extrema, hi havia una actitud condescendent envers la mentida. Els arguments que dóna no eren especialment nous ni diferents dels que Kant, al tractament més famós de la qüestió, va fer en el seu moment. Allò que menys pot haver variat, però, és l’estupefacció que segurament seria ara molt més gran, si Montaigne tingués l’oportunitat de reviure. Possiblement ja no és que siguem tolerants amb la mentida, és que la diferència entre mentida i veritat ja no forma part del nostre horitzó moral, grollerament narcisista, on la veritat ja ni tan sols és allò que m’és útil, sinó allò que em ve de gust.

diumenge, 7 de febrer del 2016

Books for Cooks


Books for Cooks és una llibreria completament especialitzada en llibres de cuina. Està en una travessia de Portobello Road enfront d’una altra llibreria que durant un temps fou la més famosa de Londres, perquè era la llibreria de Hiugh Grant al popularíssim film Notting Hill (afortunadament ja molt oblidat). El repertori de la llibreria és molt ample pels interessants a la qüestió, però l’atractiu fonamental és que, fent una feliç combinació de teoria i pràctica, cada migdia es converteix en un restaurant, cosa que no és el mateix que tenir un restaurant. De fet, ben bé tampoc és un restaurant perquè no hi ha carta. El propietari, francès d’origen, fa cada dia un plat diferent i únic, el qual es pot fer precedir d’una sopa i d’un tros de pastís com a postres. À l’àmbit dels tortells si que hi ha possibilitat de triar-ne entre quatre. Tot plegat costa set lliures i mitja, que és un preu gairebé ridícul atès el nivell de preus de la ciutat. El dinar es serveix a les dotze en punt, però convé ser-hi una mica abans perquè sempre omplen totes les taules. Tot acostuma a estar prou bo, però possiblement allò més interessant del local és el seu ambient. Entre el públic predominen clients habituals que estan més o menys vinculats al mon de la gastronomia. Per exemple, fa dos setmanes el senyor amb el que compartíem taula ens va explicar que la seva feina era de fotògraf especialitzat en plats. Fa molts anys que funciona, però jo en sabia res (potser perquè tampoc vaig tenir mai ganes de dinar a les dotze) però ara em sembla un dels grans descobriments de la meva estada.

dissabte, 6 de febrer del 2016

TOT EL QUE CAL SABER SOBRE POLÍTICAS EDUCATIVES

Ho diu avui Gregorio Morán amb una frase  a La Vanguardia:

Cuando el poder es analfabeto,  los ciudadanos tienen la mejor coartada para imitarle y hacer de energumenos

divendres, 5 de febrer del 2016

Nens britànics inmigrants

El museu de la infància a Londres és una secció del V&A Museum situada a l’est de la ciutat a la sortida de l’estació de Benthalm Green. És un lloc adient per anar-hi amb infants, si és el cas que, per exemple, plou o fa fred.  Hi ha una col·lecció de joguines antigues molt ben triada, algunes tan antigues com del segle XVIII, i prou coses perquè la canalla pugui trastejar. Hi ha també  exposicions temporals, com la que estan fent ara, d’un interès notable On their own: British child emigants. L’exposició documenta un episodi poc conegut i prou vergonyós.  Entre 1869 i 1970 cent mil nens britànics van ser exportats fora de la illa. Tots ells provenien de famílies pobres que no se’n podien fer càrrec per la seva pobresa. En principi, la idea era lliurar-los a  famílies que els acollissin, però a la pràctica es va convertir en un sistema per obtenir mà d’obra pràcticament de franc a zones com Australia, Canada o l’antiga Rodhesia.  De vegades, els nens eren orfes però sovint no, però això no havia de ser cap diferència i l’exposició documenta molts cassos on als nens se’ls hi deia que els seus pares ja ni hi eren, quan no era així, de la mateixa manera que es negava a les famílies la possibilitat de contactar amb els seus fills. Les adopcions depenien de les institucions, les sinistres wokhouses que alguns consideren els precedents més directes dels camps de concentració, però el programa estava promogut per l’estat britànic, de manera que no es gens exagerat dir que aquest estat ha estat durant un segle fent  tràfic de nens. Fa cincs anys el primer ministre australià, i Gordon Brown després van demanar disculpes publiques als nens, ja generalment molt grans, que van viure aquest drama

dijous, 4 de febrer del 2016

Plans de lectura

Avui em toca estudiar i mirar-me els diferents plans de foment de la lectura, gènere molt conreat  als mitjan pedagògics als darrers temps.  Em sembla que tots comencen malament parlant  del plaer de la lectura, cosa que només es pot donar com a certa, matisant molt i molt el terme plaer.   D’altra banda, els mateixos centres que volen fomentar la cultura, volen incrementar l’ús de les TIC. Ja sé que en teoria està bé, però una de les raons fonamentals per la qual els nens no llegeixen són les pantalles ( de fet, molt més plaents, si utilitzem el terme sense matisacions), amb la qual cosa em sento com un dietista a qui se li demanes fer un regim que aprimés i engreixés alhora..Finalment, després de quasi tres dècades de docència, l’administració em recomana implementar un pla d’aquesta mena, la pregunta que em sorgeix , és que dimonis pensen que he estat fent fins ara?

dimecres, 3 de febrer del 2016

Reflexions, segurament supèrflues, sobre l'ensenyament



La part més gran dels meus dies la passo llegint la LOMCE i altres mostres de legislació exterior educativa que són fonamentalment peces de dret administratiu. Hauria de rumiar-m’ho, però en trec poques conclusions i cap de vàlida pels meus reptes immediats. Em sembla clar que els autors tenen una concepció de l’alumne poc propera a la realitat, tot suposant un compromís que només es donaria en el cas que els alumnes fossin completament adults, situació en la que segurament ja no caldria escola. De la mateixa manera, un altra pressuposició indiscutible, implícita a la llei, és que el professorat és un grup humà totalment mancat de sentit comú. No és que no hi hagi alguns. Però, de fet, el sistema educatiu es recolza en una bona mesura en el seny dels ensenyants; seny que es manifesta, per exemple, aplicant de manera molt i molt relativa la legislació vigent. Em sembla evident que si tinguéssim la malèvola intenció d’esquerdar el sistema educatiu no caldria fer cap vaga indefinida, sinó simplement aplicar la legislació vigent, estatal o autonòmica ....



Els autors i els polítics en general parteixen de la base de què hi ha un consens social unànime de què l’educació és una cosa molt bona. Em sembla que aquest consens no és en cap cas positiu, sinó la mateixa mena de consens que hi ha en què el treball és una cosa bona. Tothom està realment d’acord , pel contrari, en què l’atur és una cosa horrible, però no crec que Marx s’equivoqués quan descrivia el treball per a la major part de la població, com quelcom que cal defugir com la pesta. El treball encara avui, malgrat l’esforç dels psicòlegs humanistes, es viscut com una font de patiment. L’alienació guanya per golejada a l’autorealització, tot i que no han estat mancats d’èxits certes campanyes dedicades a mostrar que l’alienació és autorealització (com en 1984, la guerra era la pau).La bondat de l’educació o el treball és viscuda com a instrumental però no pas com bona en ella mateixa. En aquest sentit em sembla, per conseqüent patètica la direcció presa per la LOMCE (que és la LOE al gust neoliberal) que intenta salvar l’educació atansant-la al mon del treball, dirigint-la envers l’àmbit laboral i fins i tot mimetitzant elements del mon laboral. Els alumnes poden ser aliens a, i d’entrada sentir-se poc atrets, per disciplines com la filosofia o la literatura, però pel que poden veure a casa, i per poc espavilats que siguin, de seguida se’n poden adonar que el jove Marx tenia tota la raó.

dilluns, 1 de febrer del 2016

Fear and misery of the third Reich



Si a la darrera entrada parlàvem de teatre ric, pels mitjans desplegats en la posada en escena, al dia següent vaig veure una mostra de tot el contrari, tot i que no pas inferior en qualitat. Vaig anar al Union Theatre, per veure la representació que la Phil Wilmott company feien de l’obra de Brecht, Fear and misery of the third Reich. Un teatre és un lloc on algun fa teatre i això és el que fa de l’union un teatre, tot i que només sigui l’espai inferior d’una de les vies de tren que surten de l’estació de Waterloo. Suposo que en un altre temps havia estat un magatzem. La pHil Wilmoot company és una cooperativa d’actors. Tot i que la major part dels membres de la companyia tenen una carrera consolidada, de tant en tant es reuneixen treballant de franc , quan creuen que hi ha coses que cal dir i que l’estructura comercial difícilment deixarà dir-les.

L’obra són vint i quatre escenes curtes, no les van representar totes, on un Brecht exiliat als anys 30 va voler representar l’esfondrament moral del seu país. La intenció de la companyia però no és historicista. Pel contrari, els mou la por de què el passat pugui ser el nostre futur. Per això no hi ha cap esvàstica, sinó una creu lleugerament semblant amb les lletres T,M,R,W (tomorrrow) i els nazis de l’obra original no porten l’uniforme de la SA, sinó que van vestits com hooligans, dels que trobes pel carrer dissabte al vespre . Els crims nazis no foren tant l’obra d’un poble malvat, l’alemany no ho era pas, com la conseqüència de la por, el conformisme i l’arribisme quan una minoria folla va tenir la sort de fer-se amb el poder. Aquestes circumstàncies no són úniques i per això, la repetició no és impossible. Willmott ens invita a veure l’obra o llegir Brecht substituint la paraula jueu per musulmà ...



Menys brechtiana que d’altres obres de Brecht ,aparentment,algunes de les escenes tenen una força singular. Com la protagonitzada per un jutge que no sap com sortir-se’n d’una agressió amb robatori d’uns membres de la SA contra un joier jueu, soci de un membre del partit o la patètica escena en la que la dóna d’un metge jueu se’n va voluntàriament a l’exili per acabar amb el buit que fan al seu marit i que acaba amb tots dos mentint-se i afirmant que només són dues setmanes de vacances ... 

dissabte, 30 de gener del 2016

Ma Rayney's Black Bottom




Chicago 1927. En un estudi de gravació està a punt de començar una sessió de gravació d’una de les primeres figures del Blues que comença a ser popular. Ma Rainey . L’acompanyen quatre músics, també negres, als quals s’afegiren Silvester el nebot de Ma que ha de fer la introducció de la cançó més important, la que dóna títol a l’obra, i pussy Mae, la xicota de la cantant. Dos homes blancs, el director de l’estudi i el manager de la cantant, miren de tirar endavant la gravació, cosa que no és fàcil. Ma Rainey és una diva que arriba una hora tard i no vol deixar de mostrar qui mana i mentre els músics més grans estan més o menys resignats a la seva sort i relativament contents amb el seu destí, reben 25 dòlars per la gravació, el més jove, el trompeta Leeve, veu les coses d’una altra manera. No es vol limitar a ser un simple acompanyant, sinó que pensa tenir el seu propi grup per fer una altra mena de música, que posi la gent a ballar. El seu llenguatge és el del naixent jazz . Un primer pas és intentar gravar el seu arranjament de la cançó de Ma Rainey ..

Aquest és l’argument de l’obra d’August Wilson que es podrà veure els propers dies al National Theatre,. L’obra té per a mi dos punts d’interès bàsic. El primer com documenta un període de la història de la música popular, decisiu no només a la història de la música, sinó a la història de la nostra cultura. El segon és la reflexió que fa l’obra sobre la condició de la negritud als Estats Units, mostrada als diàlegs entre els músics, l’horror d’una existència viscuda sobre la humil·liació i el terror més absoluts. El final del primer acte, quan Leeve explica com veié de petit vuit homes blancs violar la seva mare i el conseqüent, i fallit, intent de revenja de son pare, és un moment d’una gran intensitat i dramatisme

Mentre veia l’obra vaig pensar en Freddie Green, el seu ethos era molt semblant al del líder del grup Cutler, el qual només està preocupat de dur el ritmes que s’escau. A Sammy Davis jr. Quan explicava que sempre havia seguit el consell del seu pare, en aquella societat l’única possibilitat per sortir endavant dels negres era entretenir els blancs i molts catalans que jo conec, banalitzadors absoluts del mal, que pensen que això del racisme no era tan important i que és una cosa ja passada i de la qual és de mal gust parlar-ne ara (en tot cas res de comparable a la vulneració sistemàtica dels nostres drets que fan els espanyols).



La producció del National com quasi sempre és espectacular. L’escenari té dos nivells i un mecanisme posa els dos espais bàsics, la sala d’assaig i la de gravació, en primer terme quan s’escau. De la interpretació només cal dir que la pregunta a l’acabar era si eren músics que actuaven o actors que tocaven. Simplement, eren aquest actors britànics que ho saben fer tot.

divendres, 29 de gener del 2016

Més sobre la futbolizació de la política

Després de dues setmanes aquí no he avançat gaire en la meva curació i segueixo massa pendent dels serials de Barcelona i Madrid. Fa uns anys escrivia en un altre blog sobre la futbolització de la política, és a dir de com, cada cop més gent, entén el mon en general, i els esdeveniments polítics en particular, des dels conceptes i la categories derivades de la contemplació, més que no pas del joc, d’aquest esport. Hi ha un altre sentit de coincidència del que es parla menys, de fet pensant-s’ho bé no es pot parlar. Si fa unes dècades els intel·lectuals denunciaven que el règim franquista feia servir el futbol per tenir alienat el públic, tinc las sensació que ara la política, tal i com la mostren els mitjans, fa exactament la mateixa funció. La desproporció entre l’èmfasi i el temps dedicats als problemes reals, la quasi segura propera recessió, el canvi climàtic, el problema energètic, la la guerra d’Ucraïna, la del Iemen , i espectacles irrellevants com la tria d’un president del govern que a hores d’ara no deixa de ser un glamorós encarregat o un procés del qual ni els mateixos protagonistes poden ja amagar el dubte sobre la seva realitat.

dijous, 28 de gener del 2016

Commemoracions


Al vestíbul del teatre nacional hi ha un munt de cartells anunciant els actes que després de la primavera commemoraran el centenari de Shakespeare. El mateix el BFI. Suposo que el Globe prepararà alguna cosa fora de l’habitual i a Barbican Ivo van der Hove fa un muntatge anàleg al que feu, fa uns anys, sobre les tragèdies romanes amb tres obres sobre monarques anglesos, entre les qual hi seran Ricard III i Enric cinquè. Mentrestant ahir El Pais i avui La Vanguardia substituïen la representació teatral per la “jeremiada” , cosa molt hispànica, per estranyar-se(?) de què no res sembli estar previst per commemorar el centenari de Cervantes. La diferència és tan clara que fa vergonya dir-la. Shakespeare és una influència viva que té un paper vertebrador dins d’aquesta cultura, per això hi ha un interès real. Cervantes en canvi és ben celebrat, a nivell folklòric potser més que Shakesperare, però no li interessa a ningú i per descomptat ni vertebra res, doncs no hi ha res a vertebrar, ni pot tenir cap influència a la societat més inculta d’Occident. No fa falta cap enquesta per veure que els tertulians, educadors real del poble, no sols no se l’han llegit, sinó que no podrien llegir-se’l. Sospito que els interessats a Cervantes són a hores d’ara una minoria, fins i tot entre el professorat de llengua castellana.