The encounter

Si  la cerimònia dels oscar em va donar l’oportunitat de parlar d’un dels meus ídols teatrals britànics, Rylance, avui toca parlar del que precisament era el seu company de repartiment a End Game, Simon Mc Burney, el director de Complicite, del que ahir vaig veure el seu darrer treball a Barbican,  The encounter. Aquesta obra narra l’experiència de Loren McIntyre un fotògraf del National Geographic,  que estigué tres mesos vivint amb una tribu de la vall Javari que no havia tingut contacte anteriorment amb la “civilització” En un viatge posterior arribà a la que els geògrafs consideren la font principal del riu Amazones (Petru  Popescu va escriure una novel·la sobre el primer  viatge, Amazon Beaming, en castellà, el Amazonas nace en el cielo).

 Fer una pel·lícula sobre aquesta història podria resultar relativament  senzill. No és obvi com fer-la en un teatre i McBurney  ha triat solucions radicals. D’entrada, ell és l’únic actor, desdoblant-se en tots els personatges de la història i deixant un lloc també per ell mateix en qualitat d’actor narrador. Per tal de fer això, adopta una solució tecnològica. Al teatre et donen uns auriculars indispensables pel seguiment de l’obra.  La manipulació del so dels micròfons li permet fer la veus dels diferents personatges i la utilització d’un micròfon biaural, li permet crear una sensació espaial  que permet al nostre cervell configurar, mitjançant l’oïda, l’escenari de la jungla. Tot això és complementat amb una sèrie de gravacions molt variades des del mobil de l l’actor, un professor de física de Cambridge, el mateix Popescu, que donen llum sobre allò que està succeint a l’escenari.

Com us podeu imaginar, el resultat produït és una dels espectacles més originals que mai he pogut veure, i  sobre tot sentir. El desplegament físic de McBurney és extraordinari i la representació assoleix moments d’una intensitat extrema. L’obra però no es limita a una peripècia, que ja té prou interès en ella mateixa, sinó que McBurney planteja el viatge com una indagació en la matèria de la realitat, cosa que també feia un altra gran espectacle del que vaig gaudir al Barbican drowning by numbers, i en concret del temps, doncs  el viatge de la tribu, que McIntyre, perdut i sense cap estri, es va veure obligat a seguir, és un intent de tornar a l’origen, de donar la volta al temps, una possibilitat inimaginable pel nostre sentit comú, però tanmateix des del punt de la física, concebible i plausible. Si considerem que l’autor del text és el mateix senyor que amb cinquanta vuit anys fa una demostració de vigor i intensitat física a l’escenari, és difícil no pensar que efectivament McBurney està una categoria superior.