Matera

Els darrers dos dies de la nostra estada a la Puglia ens allotgem a Matera. No en tenia llavors ni idea de què aquesta ciutat és un dels llocs més cinematogràfics d’Itàlia. Entre molts d’altres films, és a Matera on es va rodar de manera gairebé integra l’evangeli segons Mateu de Pier Paolo Pasolini i on trenta anys després un director d’ideologia totalment oposada a la del italià va rodar escenes importants de la seva versió de la passió de Crist, Mel Gibson. Matera és famosa pels seus habitatges característiques que combinen una part construïda, com qualsevol altre casa, amb una part excavada en un material molt tou. Els dos barris principals segueixen l’orografia del terreny, són a la falda de dues muntanyes. A baix el carrer principal és la via dei fiorentini que envolta la primera i segueix pel canyó que es troba a la vora de la ciutat antiga. Configurada d’aquesta mena, el patrimoni de la ciutat és molt interessant. Hi ha una absència absoluta de qualsevol edifici modern i la veritat és que des de dins tens la impressió de ser-hi dins un pessebre. Hom pot trobar diverses esglésies amb frescos de començaments del mil·lenni anterior, la casa cava, un auditori soterrani, és un hipogeu, amb una acústica molt bona i el museu d’escultura moderna, que juga amb el contrast entre les formes contemporànies i l’escenari arcaic dels hipogeus. A l’altra banda del canyó, les muntanyes estan plenes de cavitats naturals que foren esglésies rupestres, d’algunes es conserven també els frescos. Tot plegat fa d’aquesta ciutat una de les més atractives i originals d’Itàlia i això certament és dir molt.

Com tot el mezzogiorno, Matera era un lloc molt pobre. Els habitatges eren massa precaris per diferenciar l’àmbit dels animal i el dels humans. Calia aprofitar a més el calor dels primers. Després de la guerra les condicions van empitjorar i l’any 52 el govern democristià va endegar un pla per allotjar els habitants de les coves en edificis nous i moderns a l’estil de, diguem-ne, Bellvitge. El barri vell quedà abandonat i comença un període de degradació que s’adverteix per exemple a les mutilacions sofertes per algunes figures de les esglésies. Tot comença a canviar quan als inicis dels noranta la ciutat va rebre la consideració de patrimoni de la humanitat i comença un treball de conservació i rescat que encara no ha acabat. Quan començava aquesta decadència fou quan Passolini tria la ciutat com a escenari cinematogràfic. Pasolini no volia rodar en una terra santa que trobava massa comercialitzada. Matera, amb la seva pobresa i el seu retard, el seu caràcter d’una terra del tot necessitada de redempció, s’oferia com una opció molt més adient. Matera fou llavors Jerusalem, mentre que el que avui és el parc natural de la Mughia amb les esglésies rupestres esdevenia un escenari adient per representar les peregrinacions de Jesús. Vaig reveure al tornar la pel·lícula que considero potser la millor d’aquest cineasta italià i vaig apreciar que la pel·lícula treu molta de la seva força de la captació tant de l’ambient físic com de l’ambient humà. Evidentment hom pot fruir del film sense haver estat a la ciutat. Recordo la impressió que em va fer el joc de Pasolini amb les diferents músiques de la banda sonora la primera vegada que el vaig veure. Però el joc amb l’escenari del rodatge dona l’ocasió d’una visió encara més enriquidora. Un dia d’aquestes m’animaré a veure la versió de Gibson que, ben segur, és del tot una altra cosa.