dilluns, 29 de febrer del 2016

Mark Rylance

No he vist The Revenant i no estic gaire segur de si l’aniré a veure, doncs cap de les pel·lícules de González Iñarritu m’han entusiasmat, tampoc certament disgustat, gaire. Tampoc estic molt interessat per l’oscar de Leonardo di Caprio, del que ara mateix tampoc no recordo cap film que m’entusiasmi. Si que celebro l’oscar al millor secundari guanyat per Mark Rylance. De fet, vaig anar a veure el pont dels espies, una bona pel·lícula, bàsicament per la seva presència. No he vist els altres nominats i tampoc judicaré llavors sobre si el veredicte de l’Academia ha estat just. Jo el vaig trobar molt bé com un irònic, estoic i vulnerable espia rus, però tot i així la seva capacitat com a actor dóna per a empreses més grans. Rylance és una de les figures principals del teatre londinenc i potser un dels actors que m’ha impressionat en un teatre quan la nit de sant Joan del 2005 el vaig veure, junt a d’altres dos excepcionals companys, fent entre tots tres tots els personatges de la Tempestat de Shakespeare. No ha estat l´única vegada que l’he pogut veure. També fent un Becket, endgame, i en una obra contemporània, Jerusalem, amb la que va guanyar tots els premis d’interpretació que es poden guanyar en aquesta ciutat. De fet, Rylance va ser molt anys director del Globe i decisiu per tirar endavant un projecte cultural en el què els britànics no creien gaire. (el capital que va permetre refer el Globe és americà; Rylance tot que nascut a Kent es va educar als EEUU on el seu pare era professor universitari).En definitiva, un reconeixement molt just per un individu d’un talent del tot extraordinari.

dissabte, 27 de febrer del 2016

Youth

Aquesta tarda he anat al Curzon Soho a veure el darrer film de Sorrentino, Youth. Com que sovint aquest local no sembla tant un cine que té bar, com un bar que té cine, ja no tenen taquilles i les entrades es venen directament a la barra. He demanat la meva entrada i una beguda, i la noia que l’atenia m’ha demanat catorze lliures i mitja en comptes de la disset que esperava, quan he mirat l’entrada he entès perquè: sense que l’hagi demanat m’ha aplicat la reducció que es fa a les persones grans. No ha estat el millor punt de partida per a un film que entre d’altres coses tracta sobre l’adveniment de la decrepitud, però potser m’hauré de consolar pensant que he trobat una font d’estalvi gens menyspreable. Prescindint d’aquesta mala notícia m’ho passat bé veient el film. Evidentment, un dels seus millors arguments rau en el fet que és la primera vegada, des de fa uns quant anys, que Sir Michel Caine té un paper protagonista, si afegim que el coprotagonista és Harvey Keitel, la cosa encara és fa més prometedora i el cert és que tots dos omplen plenament la pantalla. La pel·lícula no té gaire argument, però. Caine és un músic jubilat que passa les seves vacances a un balneari suís acompanyat del seu amic, i consogre, Keitel que és un director de cinema. Les seves actituds són oposades, Keitel vol rodar un darrer film que serà el seu testament, Caine refusa una petició de la reina per a dirigir un concert, però els seus problemes, poder orinar regularment per exemple, són idèntics. Les imatges de Sorrentino flueixen a partir d’aquesta situació per a conformar un film segurament menys àcid i més humà que la molt aclamada, gran bellesa de fa dos anys. El film m’ha resultat en molts moments divertits, como ho era l’anterior, però amb un tonalitat menys sarcàstica i amable, perquè al capdavall, jo diria que si el film té un tema és allò que definí prou bé la filosofia de Levinas: la vulnerabilitat, palesa quan som vells i quan no som tan vells.

divendres, 26 de febrer del 2016

Referèndum

Dimarts vespre em poso a veure les notícies de la BBC, cosa que no faig gaire sovint, i tinc una aclaparadora sensació de sortir del foc per caure a les brases. Després de la breu, però avorridíssima estada a la Catalunya del procés, el telenotícies de la BBC dedica onze dels seus trenta minuts a informar i divagar sobre el referèndum del 23 de juny. Tot just era 23 de febrer, restant doncs quatre mesos de debat ,prou temps per a acabar amb la paciència de la persona més temperada, ni que sigui britànica. Debat, de fet, però no hi ha gaire. Seguint amb la comparació inevitable, allò que la gent expressa són emocions, comptant, això des de Catalunya es pot aprendre molt bé, que sempre hi ha un economista capaç de demostrar que les teves il·lusions no sols poden fer-se realitat, sinó que es faran realitat necessàriament. Tot plegat apunta a un altre gran debat de caràcter post-modern dels que serveixen no pas per fer-ne política, sinó per a evitar-la (segueixo amb la comparació). Projecte alternatiu a la sortida de la comunitat no hi ha cap, llevat que es posin d’acord els nostàlgics de l’imperi que mai més no tornarà i l’esquerra indignada sense cap projecte viable propi. En general, l’establishment té ben clar que cal fer i els partidaris del no, potser no pensen tant a Europa com a tot plegat. Ara mateix hom parla d’un empat als sondeigs, veurem que passa. La campanya per la permanència serà molt forta i la democràcia britànica sempre ha funcionat bé, bàsicament perquè la gent es refia de les seves elits, les quals si més no són respectuoses. És el cas invers d’Espanya on la democràcia no funciona bé i no hi hagut confiança a unes elits, generalment impresentables. L’animador de la campanya ha de ser la figura política principal que s’oposarà al sí, l’alcalde de Londres, Boris Johnson. Em costa de creure que Johnson participi dels sentiments que mouen als partidaris de la sortida. Allò clar, pel contrari, és que Johnson vol ser PM en un futur no pas llunyà i segurament pensa que li convé estar al centre del debat. Des d’aquesta premissa, és clar que si hi victòria de la permanència la voldrà capitalitzar gairebé tothom, mentre que tampoc l’ha de restar popularitat esser derrotat en un causa que molta gent, fins i tot dels que votaran per quedar-se, sent com a justa.

dijous, 25 de febrer del 2016

De pubs i gratacels


A Anglaterra ja no hi ha futbol de franc per televisió. Així doncs he de buscar un pub per a veure el partit del dimarts. N’hi trobo un i com que el partit em dóna marge pera pensar, me’n recordo de fa onze anys quan hi vaig arribar a la ciutat i vaig veure en la mateixa situació una altra eliminatòria amb un equip anglès. L’ambient d’eufòria és força semblant, canviant el blanc i vermell de l’Arsenal pel blau del Chelsea, però hi ha una diferència importat. Fa onze anys havia de caminar tres minuts des de casa per veure un partit de futbol. Avui he estat una bona estona. El Pub on vaig veure el Barça-Chelsea fa onze anys ara és un immoble vuit, com ho és on anava l’any passat i els dos que tenia més propers a la meva casa de Saltram. Els pubs londinencs i anglesos estan desapareixent i no fa falta gaire sociologia per esbrinar la causa que no és un altre que la progressiva depauperació dels clients més habituals, als quals els hi costa prou pagar les quatre lliures per una pinta de Guiness que em van cobrar ahir. Aquest és un dels canvis més importants que he notat a la ciutat. L’altre es veu mirant al cel, per exemple des del riu, i comprovant la profunda modificació del seu skyline. L’any 2005 des del South Bank, Sant Pau si bé no era l’elevació més gran encara constituïa una fita remarcable. Ara passa del tot inadvertida entre el conglomerat de gratacels de la city. Llavors encara funcionava la sensació de què viure en un apartament en una casa d’unes quantes plantes era gairebé intolerable. Ara aquests apartament s d’una habitació no baixen del mig milió de lliures al meu barri, una xifra totalment fora de l’abast de la major part dels londinencs normals. Canvis que deuen ser per bé, però als que no els hi acabo de trobar la gràcia.

dilluns, 22 de febrer del 2016

El soroll del temps




The noise of time és el títol de l’última novel·la de Julian Barnes que ha aparegut aquest mateix any al Regne Unit. Barnes és un dels novel·listes més prestigiosos del Regne Unit des de la seva publicació d’una biografia de Flaubert. En aquesta nova obra persevera en el gènere, realment una barreja de narració autobiogràfica i d’assaig, preenet com a protagonista a Shostakovitch. L’obra té tres parts que ens presenten tres moments diferents de la trajectòria del compositor. El primer és 1936 quan una representació de la seva única opera, una versió russa de Macbeth, mereix no només una mala crítica, sinó un editorial de Pravda on en deia que allò no era música, sinó un pur caos. Les faltes de sintaxi palesaven que l’autor de la crítica era algú que no podia ser corregit. En els mateixos dies un dels millors amics de Shostakovitch, el mariscal Tukhachevsky havia estat identificat com un conspirador contra Stalin i executat. Venen doncs setmanes agòniques on el músic espera la seva detenció, interrogatori i finalment la seva mort. Shostakovitch, durant setmanes, surt cada nit de casa amb una maleta i espera a la porta de l’ascensor els seus botxins. L’ interrogatori es produeix però li deixen un cap de setmana per reflexionar sobre el complot, és a dir revelar més noms, i aquest cap de setmana el seu interrogador és purgat, cosa que produeix la seva momentània salvació.

El segon moment és 1948. Shostakovitch ha estat parcialment rehabilitat al temps de la gran guerra patriòtica, però la seva música està prohibida i tornen a sorgir atacs contra el formalisme com incompatible amb el sentiment del poble soviètic. En aquesta situació rep una trucada de Stalin per demanar-li que representi la URSS en un congrés per a la pau mundial que ha de tenir lloc a New York. Quan Shostakovitch, que òbviament no ho veu clar, objecta que la seva música està prohibida, Stalin li replica que no existeix aquesta prohibició. Després de la trucad,a la seva música torna a sentir-se a les emissores. A New York Shostakovitch fa un trist paper llegint la propaganda escrita pel partit i experimenta una gran sensació de humiliació personal quan es veu obligat a condemnar públicament el seu ídol musical, Stravinsky.

1960 és el tercer moment. Stalin ha mort. Kruschev no té cap interès per la música, cosa que és una benedicció pels músics, i la posició del compositor és molt més segura. És reconegut com una gloria nacional i ningú no pensa ja en conspiracions de músics. Una època més tranqui-la on el poder s’ha tornat vegetarià. És llavors quan rep una invitació per adherir-se al partit comunista, el límit moral que mai no havia volgut franquejar. Mig persuadit pel caràcter ja no sanguinari del partit i per la promesa d’una rehabilitació de la seva opera, un altre cop claudica. Els últims anys esdevindrà un propagandista d’un poder soviètic en el que no creu i signarà cartes immundes contra Sholteniztin o Shajarov amb l’esperança que la gent pensi que no ho diu seriosament.



Indubtablement Barnes és un gran escriptor i el llibre mai no cau de les mans. Com bon britànic mesura la seva intel·ligència amb un ús de la ironia que fa assimilable el caràcter terrorífic d’allò que està explicant. Barnes no deixa cap escletxa de dubte per defugir la conclusió de què Shostakovitch era fonamentalment un covard. Finalment però la seva covardia fou una benedicció, perquè resta la seva obra. Quina hagués estat l’alternativa, el fruit de la valentia? Possiblement no només la mort, sinó la desaparició absoluta del seu legat. Barnes sembla doncs pensar que l’opció per la covardia era l’opció moralment justa, atesa la impossibilitat i la inutilitat de la resistència . La seva abjecció el convertí en un desgraciat però com a mínim li restava l’esperança de què en un futur la gent encara el sentiria quan ja no hi hagi memòria del que eren el nazisme i el fascisme.

Perplexitats i cansament

No sé si és un exercici de cinisme absolut o d’estupida palesa, el fet que els seguidors estatals i autonòmics de la senyora Thatcher, aquella que pensaba que no existeix una cosa tal com la societat, hagin fet una llei on constantment es parli de comunitat educativa, una noció prou més metafísica i molt més contradictoria.

diumenge, 21 de febrer del 2016

Lecce





Sempre he pensat que una de les millors mostres de la saviesa humana i del talent literari de Freud es troba al primer capítol del Malestar de la Cultura quan compara la psique humana amb la ciutat de Roma. La ciutat moderna que apareix a la vista, la capital del llavors recentíssim estat italià, té al seu dessota com a fonament tot allò bastit per una successió molt llarga de predecessors, fins i tot anterior als romans mateixos. Vaig pensar-hi en aquest passatge mentre veia fa uns dies a Lecce, el museu Faggiano, una institució peculiar que no és cap palau d’arquitectura aclaparadora i, malgrat això, no té gaire més contingut que el museu mateix. Tot començà fa molts pocs anys, quan el propietari d’una casa aparentment normal del centre històric va voler canviar les canonades i va haver de picar el terra. Llavors descobrí que la seva casa tenia uns fonaments molts més vells dels que podia pensar. De fet, les parts més antigues i bàsiques pertanyien als messapis , els primitius pobladors de la península puglica subjugats pels romans al segle III a.c. Molt clares són les cisternes d’origen medieval que comuniquen amb el riu soterrani que hi ha al llit de la ciutat. 



Hom podria dir que la casa és una imatge de tota la ciutat de Lecce que, per a molta gent, és la joia principal del sud de la península itàlica. Lecce és fonamentalment barroca. El seu monument principal, la basílica de la Santa Croce, n’és una apoteosi d’aquest estil artístic. Però també té un teatre i un amfiteatre romà molt ben conservats però només parcialment, perquè només ha estat descoberta una part, perquè al seu damunt hi havia edificis totalment en ús. El Foro, devia ser important però no ha estat excavat perquè hi devia estar on ara és la plaça de la catedral, que seria una de les més boniques d’Itàlia, si no fos perquè no és una plaça- La construcció del seminari fa dos segles la va deixar amb un únic accés.

dimecres, 10 de febrer del 2016

La mort i Montaigne



Tot l’assaig 18 gira sobre una cita del Gorgies platònic que no es referida directament, sí les de molts d’autors posteriors semblants però ja no originals: el caràcter distintiu de la mort és la seva incompatibilitat amb la màscara, cap de les que normalment duem ni s’escau, ni és sostenible. Potser per això, en el nostre temps la mort és allò completament impensable, perquè sense màscara ja no som res, però la conseqüència paradoxal es la primíssima diferència entre la nostra mort i la nostra vida. (ergo, aquesta tarda estic del tot platònic)



A l’assaig següent reprèn un altre tòpic fonamental: la filosofia com meditació sobre la mort, per introduir-hi un terme mig indispensable: la noció de llibertat. La finalitat última de la filosofia es fer-nos lliure i no és lliure qui no s’ha desfet de la por a la mort. La conseqüència es clara com que mai la humanitat serà filosòfica, ni mai serà lliure, ni mai podrà deixar de sentir horror envers la mort. El Poder, que té com a instrument propi, la superstició ho ha entès sempre perfectament.

dimarts, 9 de febrer del 2016

The Look of silence


Ahir el BFI em va donar l’oportunitat de veure The look of silence, cosa que no havia pogut fer els quatre dies que es va exhibir a Barcelona. Perdre-me-la em va saber molt greu, perquè el film es planteja com una continuació-complement de The act of Killing, que des del meu punt de vista és una de les pel·lícules més imprescindibles del que duem de segle. Aquest nou film ens porta al mateix escenari, la Indonèsia actual i la pervivència del cop d’estat de fa cinquanta anys, però canvia la seva perspectiva . Si al primer film allò que veiem era la confrontació entre els botxins i un outsider, el director Oppenheimer, Oppenheimer queda ara en un segon terme i la confrontació és entre els vells botxins i algú que està de part de les víctimes, un home Adi ,nascut quatre anys després del cop, que causà la mutilació i la mort d’un germà seu. Adi treballa d’òptic ambulant i els seus diàlegs amb els torturadors es produeixen quan està graduant la vista als seus interlocutors. Aquesta situació acaba produint un film molt diferent, més senzill en la seva composició però potser més intens moralment. Al film veiem Adi diverses vegades confrontant els botxins, i els seus descendents, amb els fets i trobant totes les reaccions: l’orgull dels que es pensen herois, els que prenen el camí de l’oblit i fins i tot, en un cas, la filla d’un dels criminals demanant perdó pel seu pare, un home senil que ha perdut tota consciència de la realitat però que recorda perfectament les seves “proeses” de fa cinquanta anys. En tot cas, allò indiscutible és la necessitat de veure aquest film per tots els que van admirar el primer i si a The act of Killing varem poder aprendre el significat pels indonesis de la paraula gangster, aquí podrem assabentar-nos dels avantatges terapèutiques de beure la sang (dolça i salada) de les persones que acabes de matar.

dilluns, 8 de febrer del 2016

Sobre la mentida

Montaigne afirmava (en el novè dels seus assaigs) la seva sorpresa per la poca atenció que els educadors del seu temps concedien a la mentida. Mentre que errors fruit de la inexperiència eren castigats amb una severitat extrema, hi havia una actitud condescendent envers la mentida. Els arguments que dóna no eren especialment nous ni diferents dels que Kant, al tractament més famós de la qüestió, va fer en el seu moment. Allò que menys pot haver variat, però, és l’estupefacció que segurament seria ara molt més gran, si Montaigne tingués l’oportunitat de reviure. Possiblement ja no és que siguem tolerants amb la mentida, és que la diferència entre mentida i veritat ja no forma part del nostre horitzó moral, grollerament narcisista, on la veritat ja ni tan sols és allò que m’és útil, sinó allò que em ve de gust.

diumenge, 7 de febrer del 2016

Books for Cooks


Books for Cooks és una llibreria completament especialitzada en llibres de cuina. Està en una travessia de Portobello Road enfront d’una altra llibreria que durant un temps fou la més famosa de Londres, perquè era la llibreria de Hiugh Grant al popularíssim film Notting Hill (afortunadament ja molt oblidat). El repertori de la llibreria és molt ample pels interessants a la qüestió, però l’atractiu fonamental és que, fent una feliç combinació de teoria i pràctica, cada migdia es converteix en un restaurant, cosa que no és el mateix que tenir un restaurant. De fet, ben bé tampoc és un restaurant perquè no hi ha carta. El propietari, francès d’origen, fa cada dia un plat diferent i únic, el qual es pot fer precedir d’una sopa i d’un tros de pastís com a postres. À l’àmbit dels tortells si que hi ha possibilitat de triar-ne entre quatre. Tot plegat costa set lliures i mitja, que és un preu gairebé ridícul atès el nivell de preus de la ciutat. El dinar es serveix a les dotze en punt, però convé ser-hi una mica abans perquè sempre omplen totes les taules. Tot acostuma a estar prou bo, però possiblement allò més interessant del local és el seu ambient. Entre el públic predominen clients habituals que estan més o menys vinculats al mon de la gastronomia. Per exemple, fa dos setmanes el senyor amb el que compartíem taula ens va explicar que la seva feina era de fotògraf especialitzat en plats. Fa molts anys que funciona, però jo en sabia res (potser perquè tampoc vaig tenir mai ganes de dinar a les dotze) però ara em sembla un dels grans descobriments de la meva estada.

dissabte, 6 de febrer del 2016

TOT EL QUE CAL SABER SOBRE POLÍTICAS EDUCATIVES

Ho diu avui Gregorio Morán amb una frase  a La Vanguardia:

Cuando el poder es analfabeto,  los ciudadanos tienen la mejor coartada para imitarle y hacer de energumenos

divendres, 5 de febrer del 2016

Nens britànics inmigrants

El museu de la infància a Londres és una secció del V&A Museum situada a l’est de la ciutat a la sortida de l’estació de Benthalm Green. És un lloc adient per anar-hi amb infants, si és el cas que, per exemple, plou o fa fred.  Hi ha una col·lecció de joguines antigues molt ben triada, algunes tan antigues com del segle XVIII, i prou coses perquè la canalla pugui trastejar. Hi ha també  exposicions temporals, com la que estan fent ara, d’un interès notable On their own: British child emigants. L’exposició documenta un episodi poc conegut i prou vergonyós.  Entre 1869 i 1970 cent mil nens britànics van ser exportats fora de la illa. Tots ells provenien de famílies pobres que no se’n podien fer càrrec per la seva pobresa. En principi, la idea era lliurar-los a  famílies que els acollissin, però a la pràctica es va convertir en un sistema per obtenir mà d’obra pràcticament de franc a zones com Australia, Canada o l’antiga Rodhesia.  De vegades, els nens eren orfes però sovint no, però això no havia de ser cap diferència i l’exposició documenta molts cassos on als nens se’ls hi deia que els seus pares ja ni hi eren, quan no era així, de la mateixa manera que es negava a les famílies la possibilitat de contactar amb els seus fills. Les adopcions depenien de les institucions, les sinistres wokhouses que alguns consideren els precedents més directes dels camps de concentració, però el programa estava promogut per l’estat britànic, de manera que no es gens exagerat dir que aquest estat ha estat durant un segle fent  tràfic de nens. Fa cincs anys el primer ministre australià, i Gordon Brown després van demanar disculpes publiques als nens, ja generalment molt grans, que van viure aquest drama

dijous, 4 de febrer del 2016

Plans de lectura

Avui em toca estudiar i mirar-me els diferents plans de foment de la lectura, gènere molt conreat  als mitjan pedagògics als darrers temps.  Em sembla que tots comencen malament parlant  del plaer de la lectura, cosa que només es pot donar com a certa, matisant molt i molt el terme plaer.   D’altra banda, els mateixos centres que volen fomentar la cultura, volen incrementar l’ús de les TIC. Ja sé que en teoria està bé, però una de les raons fonamentals per la qual els nens no llegeixen són les pantalles ( de fet, molt més plaents, si utilitzem el terme sense matisacions), amb la qual cosa em sento com un dietista a qui se li demanes fer un regim que aprimés i engreixés alhora..Finalment, després de quasi tres dècades de docència, l’administració em recomana implementar un pla d’aquesta mena, la pregunta que em sorgeix , és que dimonis pensen que he estat fent fins ara?

dimecres, 3 de febrer del 2016

Reflexions, segurament supèrflues, sobre l'ensenyament



La part més gran dels meus dies la passo llegint la LOMCE i altres mostres de legislació exterior educativa que són fonamentalment peces de dret administratiu. Hauria de rumiar-m’ho, però en trec poques conclusions i cap de vàlida pels meus reptes immediats. Em sembla clar que els autors tenen una concepció de l’alumne poc propera a la realitat, tot suposant un compromís que només es donaria en el cas que els alumnes fossin completament adults, situació en la que segurament ja no caldria escola. De la mateixa manera, un altra pressuposició indiscutible, implícita a la llei, és que el professorat és un grup humà totalment mancat de sentit comú. No és que no hi hagi alguns. Però, de fet, el sistema educatiu es recolza en una bona mesura en el seny dels ensenyants; seny que es manifesta, per exemple, aplicant de manera molt i molt relativa la legislació vigent. Em sembla evident que si tinguéssim la malèvola intenció d’esquerdar el sistema educatiu no caldria fer cap vaga indefinida, sinó simplement aplicar la legislació vigent, estatal o autonòmica ....



Els autors i els polítics en general parteixen de la base de què hi ha un consens social unànime de què l’educació és una cosa molt bona. Em sembla que aquest consens no és en cap cas positiu, sinó la mateixa mena de consens que hi ha en què el treball és una cosa bona. Tothom està realment d’acord , pel contrari, en què l’atur és una cosa horrible, però no crec que Marx s’equivoqués quan descrivia el treball per a la major part de la població, com quelcom que cal defugir com la pesta. El treball encara avui, malgrat l’esforç dels psicòlegs humanistes, es viscut com una font de patiment. L’alienació guanya per golejada a l’autorealització, tot i que no han estat mancats d’èxits certes campanyes dedicades a mostrar que l’alienació és autorealització (com en 1984, la guerra era la pau).La bondat de l’educació o el treball és viscuda com a instrumental però no pas com bona en ella mateixa. En aquest sentit em sembla, per conseqüent patètica la direcció presa per la LOMCE (que és la LOE al gust neoliberal) que intenta salvar l’educació atansant-la al mon del treball, dirigint-la envers l’àmbit laboral i fins i tot mimetitzant elements del mon laboral. Els alumnes poden ser aliens a, i d’entrada sentir-se poc atrets, per disciplines com la filosofia o la literatura, però pel que poden veure a casa, i per poc espavilats que siguin, de seguida se’n poden adonar que el jove Marx tenia tota la raó.

dilluns, 1 de febrer del 2016

Fear and misery of the third Reich



Si a la darrera entrada parlàvem de teatre ric, pels mitjans desplegats en la posada en escena, al dia següent vaig veure una mostra de tot el contrari, tot i que no pas inferior en qualitat. Vaig anar al Union Theatre, per veure la representació que la Phil Wilmott company feien de l’obra de Brecht, Fear and misery of the third Reich. Un teatre és un lloc on algun fa teatre i això és el que fa de l’union un teatre, tot i que només sigui l’espai inferior d’una de les vies de tren que surten de l’estació de Waterloo. Suposo que en un altre temps havia estat un magatzem. La pHil Wilmoot company és una cooperativa d’actors. Tot i que la major part dels membres de la companyia tenen una carrera consolidada, de tant en tant es reuneixen treballant de franc , quan creuen que hi ha coses que cal dir i que l’estructura comercial difícilment deixarà dir-les.

L’obra són vint i quatre escenes curtes, no les van representar totes, on un Brecht exiliat als anys 30 va voler representar l’esfondrament moral del seu país. La intenció de la companyia però no és historicista. Pel contrari, els mou la por de què el passat pugui ser el nostre futur. Per això no hi ha cap esvàstica, sinó una creu lleugerament semblant amb les lletres T,M,R,W (tomorrrow) i els nazis de l’obra original no porten l’uniforme de la SA, sinó que van vestits com hooligans, dels que trobes pel carrer dissabte al vespre . Els crims nazis no foren tant l’obra d’un poble malvat, l’alemany no ho era pas, com la conseqüència de la por, el conformisme i l’arribisme quan una minoria folla va tenir la sort de fer-se amb el poder. Aquestes circumstàncies no són úniques i per això, la repetició no és impossible. Willmott ens invita a veure l’obra o llegir Brecht substituint la paraula jueu per musulmà ...



Menys brechtiana que d’altres obres de Brecht ,aparentment,algunes de les escenes tenen una força singular. Com la protagonitzada per un jutge que no sap com sortir-se’n d’una agressió amb robatori d’uns membres de la SA contra un joier jueu, soci de un membre del partit o la patètica escena en la que la dóna d’un metge jueu se’n va voluntàriament a l’exili per acabar amb el buit que fan al seu marit i que acaba amb tots dos mentint-se i afirmant que només són dues setmanes de vacances ...