dilluns, 22 de febrer de 2016

El soroll del temps




The noise of time és el títol de l’última novel·la de Julian Barnes que ha aparegut aquest mateix any al Regne Unit. Barnes és un dels novel·listes més prestigiosos del Regne Unit des de la seva publicació d’una biografia de Flaubert. En aquesta nova obra persevera en el gènere, realment una barreja de narració autobiogràfica i d’assaig, preenet com a protagonista a Shostakovitch. L’obra té tres parts que ens presenten tres moments diferents de la trajectòria del compositor. El primer és 1936 quan una representació de la seva única opera, una versió russa de Macbeth, mereix no només una mala crítica, sinó un editorial de Pravda on en deia que allò no era música, sinó un pur caos. Les faltes de sintaxi palesaven que l’autor de la crítica era algú que no podia ser corregit. En els mateixos dies un dels millors amics de Shostakovitch, el mariscal Tukhachevsky havia estat identificat com un conspirador contra Stalin i executat. Venen doncs setmanes agòniques on el músic espera la seva detenció, interrogatori i finalment la seva mort. Shostakovitch, durant setmanes, surt cada nit de casa amb una maleta i espera a la porta de l’ascensor els seus botxins. L’ interrogatori es produeix però li deixen un cap de setmana per reflexionar sobre el complot, és a dir revelar més noms, i aquest cap de setmana el seu interrogador és purgat, cosa que produeix la seva momentània salvació.

El segon moment és 1948. Shostakovitch ha estat parcialment rehabilitat al temps de la gran guerra patriòtica, però la seva música està prohibida i tornen a sorgir atacs contra el formalisme com incompatible amb el sentiment del poble soviètic. En aquesta situació rep una trucada de Stalin per demanar-li que representi la URSS en un congrés per a la pau mundial que ha de tenir lloc a New York. Quan Shostakovitch, que òbviament no ho veu clar, objecta que la seva música està prohibida, Stalin li replica que no existeix aquesta prohibició. Després de la trucad,a la seva música torna a sentir-se a les emissores. A New York Shostakovitch fa un trist paper llegint la propaganda escrita pel partit i experimenta una gran sensació de humiliació personal quan es veu obligat a condemnar públicament el seu ídol musical, Stravinsky.

1960 és el tercer moment. Stalin ha mort. Kruschev no té cap interès per la música, cosa que és una benedicció pels músics, i la posició del compositor és molt més segura. És reconegut com una gloria nacional i ningú no pensa ja en conspiracions de músics. Una època més tranqui-la on el poder s’ha tornat vegetarià. És llavors quan rep una invitació per adherir-se al partit comunista, el límit moral que mai no havia volgut franquejar. Mig persuadit pel caràcter ja no sanguinari del partit i per la promesa d’una rehabilitació de la seva opera, un altre cop claudica. Els últims anys esdevindrà un propagandista d’un poder soviètic en el que no creu i signarà cartes immundes contra Sholteniztin o Shajarov amb l’esperança que la gent pensi que no ho diu seriosament.



Indubtablement Barnes és un gran escriptor i el llibre mai no cau de les mans. Com bon britànic mesura la seva intel·ligència amb un ús de la ironia que fa assimilable el caràcter terrorífic d’allò que està explicant. Barnes no deixa cap escletxa de dubte per defugir la conclusió de què Shostakovitch era fonamentalment un covard. Finalment però la seva covardia fou una benedicció, perquè resta la seva obra. Quina hagués estat l’alternativa, el fruit de la valentia? Possiblement no només la mort, sinó la desaparició absoluta del seu legat. Barnes sembla doncs pensar que l’opció per la covardia era l’opció moralment justa, atesa la impossibilitat i la inutilitat de la resistència . La seva abjecció el convertí en un desgraciat però com a mínim li restava l’esperança de què en un futur la gent encara el sentiria quan ja no hi hagi memòria del que eren el nazisme i el fascisme.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada