dijous, 25 de febrer de 2016

De pubs i gratacels


A Anglaterra ja no hi ha futbol de franc per televisió. Així doncs he de buscar un pub per a veure el partit del dimarts. N’hi trobo un i com que el partit em dóna marge pera pensar, me’n recordo de fa onze anys quan hi vaig arribar a la ciutat i vaig veure en la mateixa situació una altra eliminatòria amb un equip anglès. L’ambient d’eufòria és força semblant, canviant el blanc i vermell de l’Arsenal pel blau del Chelsea, però hi ha una diferència importat. Fa onze anys havia de caminar tres minuts des de casa per veure un partit de futbol. Avui he estat una bona estona. El Pub on vaig veure el Barça-Chelsea fa onze anys ara és un immoble vuit, com ho és on anava l’any passat i els dos que tenia més propers a la meva casa de Saltram. Els pubs londinencs i anglesos estan desapareixent i no fa falta gaire sociologia per esbrinar la causa que no és un altre que la progressiva depauperació dels clients més habituals, als quals els hi costa prou pagar les quatre lliures per una pinta de Guiness que em van cobrar ahir. Aquest és un dels canvis més importants que he notat a la ciutat. L’altre es veu mirant al cel, per exemple des del riu, i comprovant la profunda modificació del seu skyline. L’any 2005 des del South Bank, Sant Pau si bé no era l’elevació més gran encara constituïa una fita remarcable. Ara passa del tot inadvertida entre el conglomerat de gratacels de la city. Llavors encara funcionava la sensació de què viure en un apartament en una casa d’unes quantes plantes era gairebé intolerable. Ara aquests apartament s d’una habitació no baixen del mig milió de lliures al meu barri, una xifra totalment fora de l’abast de la major part dels londinencs normals. Canvis que deuen ser per bé, però als que no els hi acabo de trobar la gràcia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada