Youth

Aquesta tarda he anat al Curzon Soho a veure el darrer film de Sorrentino, Youth. Com que sovint aquest local no sembla tant un cine que té bar, com un bar que té cine, ja no tenen taquilles i les entrades es venen directament a la barra. He demanat la meva entrada i una beguda, i la noia que l’atenia m’ha demanat catorze lliures i mitja en comptes de la disset que esperava, quan he mirat l’entrada he entès perquè: sense que l’hagi demanat m’ha aplicat la reducció que es fa a les persones grans. No ha estat el millor punt de partida per a un film que entre d’altres coses tracta sobre l’adveniment de la decrepitud, però potser m’hauré de consolar pensant que he trobat una font d’estalvi gens menyspreable. Prescindint d’aquesta mala notícia m’ho passat bé veient el film. Evidentment, un dels seus millors arguments rau en el fet que és la primera vegada, des de fa uns quant anys, que Sir Michel Caine té un paper protagonista, si afegim que el coprotagonista és Harvey Keitel, la cosa encara és fa més prometedora i el cert és que tots dos omplen plenament la pantalla. La pel·lícula no té gaire argument, però. Caine és un músic jubilat que passa les seves vacances a un balneari suís acompanyat del seu amic, i consogre, Keitel que és un director de cinema. Les seves actituds són oposades, Keitel vol rodar un darrer film que serà el seu testament, Caine refusa una petició de la reina per a dirigir un concert, però els seus problemes, poder orinar regularment per exemple, són idèntics. Les imatges de Sorrentino flueixen a partir d’aquesta situació per a conformar un film segurament menys àcid i més humà que la molt aclamada, gran bellesa de fa dos anys. El film m’ha resultat en molts moments divertits, como ho era l’anterior, però amb un tonalitat menys sarcàstica i amable, perquè al capdavall, jo diria que si el film té un tema és allò que definí prou bé la filosofia de Levinas: la vulnerabilitat, palesa quan som vells i quan no som tan vells.