Fear and misery of the third Reich

Si a la darrera entrada parlàvem de teatre ric, pels mitjans desplegats en la posada en escena, al dia següent vaig veure una mostra de tot el contrari, tot i que no pas inferior en qualitat. Vaig anar al Union Theatre, per veure la representació que la Phil Wilmott company feien de l’obra de Brecht, Fear and misery of the third Reich. Un teatre és un lloc on algun fa teatre i això és el que fa de l’union un teatre, tot i que només sigui l’espai inferior d’una de les vies de tren que surten de l’estació de Waterloo. Suposo que en un altre temps havia estat un magatzem. La pHil Wilmoot company és una cooperativa d’actors. Tot i que la major part dels membres de la companyia tenen una carrera consolidada, de tant en tant es reuneixen treballant de franc , quan creuen que hi ha coses que cal dir i que l’estructura comercial difícilment deixarà dir-les.

L’obra són vint i quatre escenes curtes, no les van representar totes, on un Brecht exiliat als anys 30 va voler representar l’esfondrament moral del seu país. La intenció de la companyia però no és historicista. Pel contrari, els mou la por de què el passat pugui ser el nostre futur. Per això no hi ha cap esvàstica, sinó una creu lleugerament semblant amb les lletres T,M,R,W (tomorrrow) i els nazis de l’obra original no porten l’uniforme de la SA, sinó que van vestits com hooligans, dels que trobes pel carrer dissabte al vespre . Els crims nazis no foren tant l’obra d’un poble malvat, l’alemany no ho era pas, com la conseqüència de la por, el conformisme i l’arribisme quan una minoria folla va tenir la sort de fer-se amb el poder. Aquestes circumstàncies no són úniques i per això, la repetició no és impossible. Willmott ens invita a veure l’obra o llegir Brecht substituint la paraula jueu per musulmà ...

Menys brechtiana que d’altres obres de Brecht ,aparentment,algunes de les escenes tenen una força singular. Com la protagonitzada per un jutge que no sap com sortir-se’n d’una agressió amb robatori d’uns membres de la SA contra un joier jueu, soci de un membre del partit o la patètica escena en la que la dóna d’un metge jueu se’n va voluntàriament a l’exili per acabar amb el buit que fan al seu marit i que acaba amb tots dos mentint-se i afirmant que només són dues setmanes de vacances ...