Referèndum

Dimarts vespre em poso a veure les notícies de la BBC, cosa que no faig gaire sovint, i tinc una aclaparadora sensació de sortir del foc per caure a les brases. Després de la breu, però avorridíssima estada a la Catalunya del procés, el telenotícies de la BBC dedica onze dels seus trenta minuts a informar i divagar sobre el referèndum del 23 de juny. Tot just era 23 de febrer, restant doncs quatre mesos de debat ,prou temps per a acabar amb la paciència de la persona més temperada, ni que sigui britànica. Debat, de fet, però no hi ha gaire. Seguint amb la comparació inevitable, allò que la gent expressa són emocions, comptant, això des de Catalunya es pot aprendre molt bé, que sempre hi ha un economista capaç de demostrar que les teves il·lusions no sols poden fer-se realitat, sinó que es faran realitat necessàriament. Tot plegat apunta a un altre gran debat de caràcter post-modern dels que serveixen no pas per fer-ne política, sinó per a evitar-la (segueixo amb la comparació). Projecte alternatiu a la sortida de la comunitat no hi ha cap, llevat que es posin d’acord els nostàlgics de l’imperi que mai més no tornarà i l’esquerra indignada sense cap projecte viable propi. En general, l’establishment té ben clar que cal fer i els partidaris del no, potser no pensen tant a Europa com a tot plegat. Ara mateix hom parla d’un empat als sondeigs, veurem que passa. La campanya per la permanència serà molt forta i la democràcia britànica sempre ha funcionat bé, bàsicament perquè la gent es refia de les seves elits, les quals si més no són respectuoses. És el cas invers d’Espanya on la democràcia no funciona bé i no hi hagut confiança a unes elits, generalment impresentables. L’animador de la campanya ha de ser la figura política principal que s’oposarà al sí, l’alcalde de Londres, Boris Johnson. Em costa de creure que Johnson participi dels sentiments que mouen als partidaris de la sortida. Allò clar, pel contrari, és que Johnson vol ser PM en un futur no pas llunyà i segurament pensa que li convé estar al centre del debat. Des d’aquesta premissa, és clar que si hi victòria de la permanència la voldrà capitalitzar gairebé tothom, mentre que tampoc l’ha de restar popularitat esser derrotat en un causa que molta gent, fins i tot dels que votaran per quedar-se, sent com a justa.