Lecce

Sempre he pensat que una de les millors mostres de la saviesa humana i del talent literari de Freud es troba al primer capítol del Malestar de la Cultura quan compara la psique humana amb la ciutat de Roma. La ciutat moderna que apareix a la vista, la capital del llavors recentíssim estat italià, té al seu dessota com a fonament tot allò bastit per una successió molt llarga de predecessors, fins i tot anterior als romans mateixos. Vaig pensar-hi en aquest passatge mentre veia fa uns dies a Lecce, el museu Faggiano, una institució peculiar que no és cap palau d’arquitectura aclaparadora i, malgrat això, no té gaire més contingut que el museu mateix. Tot començà fa molts pocs anys, quan el propietari d’una casa aparentment normal del centre històric va voler canviar les canonades i va haver de picar el terra. Llavors descobrí que la seva casa tenia uns fonaments molts més vells dels que podia pensar. De fet, les parts més antigues i bàsiques pertanyien als messapis , els primitius pobladors de la península puglica subjugats pels romans al segle III a.c. Molt clares són les cisternes d’origen medieval que comuniquen amb el riu soterrani que hi ha al llit de la ciutat. 

Hom podria dir que la casa és una imatge de tota la ciutat de Lecce que, per a molta gent, és la joia principal del sud de la península itàlica. Lecce és fonamentalment barroca. El seu monument principal, la basílica de la Santa Croce, n’és una apoteosi d’aquest estil artístic. Però també té un teatre i un amfiteatre romà molt ben conservats però només parcialment, perquè només ha estat descoberta una part, perquè al seu damunt hi havia edificis totalment en ús. El Foro, devia ser important però no ha estat excavat perquè hi devia estar on ara és la plaça de la catedral, que seria una de les més boniques d’Itàlia, si no fos perquè no és una plaça- La construcció del seminari fa dos segles la va deixar amb un únic accés.