The Look of silence

Ahir el BFI em va donar l’oportunitat de veure The look of silence, cosa que no havia pogut fer els quatre dies que es va exhibir a Barcelona. Perdre-me-la em va saber molt greu, perquè el film es planteja com una continuació-complement de The act of Killing, que des del meu punt de vista és una de les pel·lícules més imprescindibles del que duem de segle. Aquest nou film ens porta al mateix escenari, la Indonèsia actual i la pervivència del cop d’estat de fa cinquanta anys, però canvia la seva perspectiva . Si al primer film allò que veiem era la confrontació entre els botxins i un outsider, el director Oppenheimer, Oppenheimer queda ara en un segon terme i la confrontació és entre els vells botxins i algú que està de part de les víctimes, un home Adi ,nascut quatre anys després del cop, que causà la mutilació i la mort d’un germà seu. Adi treballa d’òptic ambulant i els seus diàlegs amb els torturadors es produeixen quan està graduant la vista als seus interlocutors. Aquesta situació acaba produint un film molt diferent, més senzill en la seva composició però potser més intens moralment. Al film veiem Adi diverses vegades confrontant els botxins, i els seus descendents, amb els fets i trobant totes les reaccions: l’orgull dels que es pensen herois, els que prenen el camí de l’oblit i fins i tot, en un cas, la filla d’un dels criminals demanant perdó pel seu pare, un home senil que ha perdut tota consciència de la realitat però que recorda perfectament les seves “proeses” de fa cinquanta anys. En tot cas, allò indiscutible és la necessitat de veure aquest film per tots els que van admirar el primer i si a The act of Killing varem poder aprendre el significat pels indonesis de la paraula gangster, aquí podrem assabentar-nos dels avantatges terapèutiques de beure la sang (dolça i salada) de les persones que acabes de matar.