Montaigne afirmava (en el novè dels seus assaigs) la seva sorpresa per la poca atenció que els educadors del seu temps concedien a la mentida. Mentre que errors fruit de la inexperiència eren castigats amb una severitat extrema, hi havia una actitud condescendent envers la mentida. Els arguments que dóna no eren especialment nous ni diferents dels que Kant, al tractament més famós de la qüestió, va fer en el seu moment. Allò que menys pot haver variat, però, és l’estupefacció que segurament seria ara molt més gran, si Montaigne tingués l’oportunitat de reviure. Possiblement ja no és que siguem tolerants amb la mentida, és que la diferència entre mentida i veritat ja no forma part del nostre horitzó moral, grollerament narcisista, on la veritat ja ni tan sols és allò que m’és útil, sinó allò que em ve de gust.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada