dissabte, 30 de gener de 2016

Ma Rayney's Black Bottom




Chicago 1927. En un estudi de gravació està a punt de començar una sessió de gravació d’una de les primeres figures del Blues que comença a ser popular. Ma Rainey . L’acompanyen quatre músics, també negres, als quals s’afegiren Silvester el nebot de Ma que ha de fer la introducció de la cançó més important, la que dóna títol a l’obra, i pussy Mae, la xicota de la cantant. Dos homes blancs, el director de l’estudi i el manager de la cantant, miren de tirar endavant la gravació, cosa que no és fàcil. Ma Rainey és una diva que arriba una hora tard i no vol deixar de mostrar qui mana i mentre els músics més grans estan més o menys resignats a la seva sort i relativament contents amb el seu destí, reben 25 dòlars per la gravació, el més jove, el trompeta Leeve, veu les coses d’una altra manera. No es vol limitar a ser un simple acompanyant, sinó que pensa tenir el seu propi grup per fer una altra mena de música, que posi la gent a ballar. El seu llenguatge és el del naixent jazz . Un primer pas és intentar gravar el seu arranjament de la cançó de Ma Rainey ..

Aquest és l’argument de l’obra d’August Wilson que es podrà veure els propers dies al National Theatre,. L’obra té per a mi dos punts d’interès bàsic. El primer com documenta un període de la història de la música popular, decisiu no només a la història de la música, sinó a la història de la nostra cultura. El segon és la reflexió que fa l’obra sobre la condició de la negritud als Estats Units, mostrada als diàlegs entre els músics, l’horror d’una existència viscuda sobre la humil·liació i el terror més absoluts. El final del primer acte, quan Leeve explica com veié de petit vuit homes blancs violar la seva mare i el conseqüent, i fallit, intent de revenja de son pare, és un moment d’una gran intensitat i dramatisme

Mentre veia l’obra vaig pensar en Freddie Green, el seu ethos era molt semblant al del líder del grup Cutler, el qual només està preocupat de dur el ritmes que s’escau. A Sammy Davis jr. Quan explicava que sempre havia seguit el consell del seu pare, en aquella societat l’única possibilitat per sortir endavant dels negres era entretenir els blancs i molts catalans que jo conec, banalitzadors absoluts del mal, que pensen que això del racisme no era tan important i que és una cosa ja passada i de la qual és de mal gust parlar-ne ara (en tot cas res de comparable a la vulneració sistemàtica dels nostres drets que fan els espanyols).



La producció del National com quasi sempre és espectacular. L’escenari té dos nivells i un mecanisme posa els dos espais bàsics, la sala d’assaig i la de gravació, en primer terme quan s’escau. De la interpretació només cal dir que la pregunta a l’acabar era si eren músics que actuaven o actors que tocaven. Simplement, eren aquest actors britànics que ho saben fer tot.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada