Godard al BFI

El darrer cap de setmana he pogut veure algunes de les projeccions del BFI en el cicle dedicat a Godard, un de les que encara no havia vist i un de les que he vist innombrables vegades. La que no havia vist mai era La Chinoise, el film on es descrivia l’estiu de cinc joves de Paris que dediquen els seus esforços a fer la revolució inspirats per l’exemple del gran líder Mao- Tse-Tung. El film potser serà difícilment comprensible per les generacions posteriors, però per la gent de la meva edat és molt i molt gaudible. Si l’obra d’art completa és la que assoleix ser al mateix temps comèdia i tragèdia, és a dir reflecteix la vida humana tal i com és, em sembla difícil estalviar-li aquest qualificatiu a aquest film de Godard que ens explica maig del 68, un any abans de que passés. D’una banda, el film és realment divertit perquè Godard no fa cap esforç per estalviar-nos la ridiculesa i el caràcter contradictori d’uns personatges que no volen tant fer la revolució, com jugar a fer la revolució o interpretar el paper de revolucionaris. (una actitud que encara té conseqüències, com sabem els fills d’aquest curiós país on tots els polítics tendeixen a declarar-se d’esquerres, però on mai no fan, ni per equivocació, res d’esquerres). D’altra banda, però la seva dimensió tràgica és clara per la seva persistència a l’error, la seva manca de lucidesa, la incapacitat de controlar llur vides ... patologies que també foren, són?, nostres. Un dels recursos típics de Godard consisteix en introduir un diàleg amb un personatge real, en aquest cas el filòsof François Jeanson, un home controvertit a la França d’aquell temps pel seu recolzament al moviment independentista algerià, que conversa dins d’un tren amb Veronica. A la conversa es qüestiona la legitimitat del terrorisme i es planteja, de manera adient, el problema de la validesa intersubjectiva del convenciment moral (un element aporètic per a qualsevol revolucionari diria jo). La pàgina anglesa de la Wikipedia fa una lectura molt original del film, interpretant-lo com una versió del Dimonis de Dostoievski. En aquest sentit Jeanson, representaria la figura de Stephan Trosimovich. D’entrada, a mi em sembla que Jeanson és com més humà i assenyat, però com que els paral·lelismes són innegables, hom pot plantejar-se des d’aquí la qüestió de si no tenien molt de raó els defensors del caràcter esotèric de la filosofia.

L’altre film és Vivre sa Vie, un dels meus Godard preferits i un film pel qual tinc una certa devoció, perquè està lligat a un dels meus petits èxits com a professor, quan una alumne del Vila de Gràcia em va explicar que veure’l (el vam veure a classe d’estètica) havia estat un moment revelador a la seva vida. El film explica la trajectòria de Nana una jove parisenca prou perduda a la vida que acaba exercint la prostitució als carrers de Paris. El film està dividit en dotze escenes diferents, tableaux, de caràcter molt diferent. El nové és un documental sobre la prostitució parisina, el vuité una escena de musical americà ... Cinematogràficament és una experiència intensa, no hi cap imatge, cap fotograma que no mereixi ser meditat. Alguns ben memorables com la visita de Nana al cine per veure la Joana d’Arc e Dreyer, o la conversa amb el seu macarró Raoul on la camara oscila a les espatlles del jove, com faria algú que volgués sentit un diàleg que no li toca sentir. Filosòficament el film és intens, articulat des la consciència d’una Nana que en la primera escena se’ns mostra metafísicament conscient de la seva responsabilitat, parisina de postguerra ergo existencialista, i la descripció dels mecanismes d’una societat que no deixen cap marge per aquesta responsabilitat, especialment per a una dóna (quan Godard fa aquet film l’alliberament de la dóna encara no era un tema del debat intel·lectual europeu). Com al film anterior, aquest també intervé un filòsof el professor de la Sorbona, Brice Parain, el qual discuteix a un cafè amb Nana, l’adequació entre llenguatge i pensament.

La protagonista de Vivre sa Vie és Ana Karina que el dissabte hi era al BFI per parlar del film i de la seva carrera. Han passat cinquanta-quatre anys des de llavors. Ana farà aquest any 76. El seu humor és excel·lent i la seva satisfacció pel treball desenvolupat amb el que llavors era el seu marit sembla absoluta. Prou humil, refusa ser presentada com una estrella tot i que ningú pot negar el ser la figura més emblemàtica de la nouvelle vague, però de fet el seu curriculum mostra que va ser molt més.