Del costum à Montaigne

L’assaig XXII de Montaigne  es titula el costum i el no canviar fàcilment una llei acceptada. Esmentar la paraula costum al títol òbviament em fa pensar en l’únic autor que he estudiat seriosament els darrers anys, l’escocès Hume. Una relació fàcil però no obvia, perquè estant  exclòs, com sovint s’hi troba Montaigne, del planeta de la gran filosofia,  tots dos acabant ubicant-se a universos llunyans. Costum, d’altra banda és un terme utilitzat per l’escocès com a recurs per a resoldre els problemes plantejats en el decurs de la seva reflexió epistemològica sobre la connexió causal. Montaigne, però, pertany a un temps on no s’havia inventat ben bé la teoria del coneixement. Tanmateix, llegint el text no hi ha gaire motius per dubtar de la connexió. Montaigne afirma que els límits del costum són els límits de la raó,i per això si seguim el costum, podem enviar a dormir el seny; fa del costum és el fonament final de la moral  i,com Hume, fa una avaluació positiva, perquè el costum de manera potser , si voleu tramposa, ens dóna la confiança i, fins i tot, la felicitat que la raó ens és incapaç de fornir.  Tots dos podrien estar d’acord a la conclusió de Montaigne: seguir el costum és un error, però deixar-lo de banda n’és un de més gran. Fins i tot l’assaig de Montaigne aborda des d’una perspectiva escèptica un tema característic de lla reflexió humeana com els miracles, afirmant que hi ha miracles d’acord amb la nostra ignorància de la naturalesa, no pas d’acord a la realitat de la naturalesa. Tot això és fa més clar quan veiem que totes dues reflexions tenen com a  fons comú  l’obra de Ciceró. Tothom sap els que són els clàssics per a Montaigne,però  sovint s’oblida que la inclinació de Hume pels clàssics romans no era menor i de fet Cicerò és una influència determinant i model per la seva obra més personal i definitiva, els diàlegs sobre la religió natural. Tot plegat, és segurament un bon exemple d’aquesta mena de coses que sabem d’un autor perquè sempre s’han dit i no podrien ser d’una altra manera, però que no  es sustenen quan els mirem de prop. Així, un filòsof situat cronològicament entre Descartes i Kant no pot deixar de ser modern i com que és modern, fa coesa de moderns, com ara, per exemple l’epistemologia. El cert, però, és que ni la sensibilitat de Hume és moderna (a la querella entre antics i moderns, ell es situa molt més a prop dels primers) i, per tant, allò que ell fa essencialment no és teoria del coneixement