Des de primers d’any el BFI fa una celebració de la figura i el treball de J.L. Godard. Són gairebé seixanta anys de carrera que no podem donar encara per acabada. Tot el mes de gener es revisa la primera part de la seva carrera, la que es tanca, més o menys, a maig del 68. Dissabte aniré a veure el primer film pel que tinc entrada, però ahir vaig anar a un debat sobre cine i filosofia entorn d’un dels films més atípic del període: le Mépris. A la sala blau tres professors universitaris discutien sobre la pel·lícula enfront d’un públic que després va tenir l’oportunitat de fer preguntes i comentaris. Un tipus d’acte molt senzill però tampoc gaire habitual al nostre país, més donat a que parli només un. Les tesis eren ben contrastades. Mentre un dels professors defensava el film per la seva audàcia formal, d’altre lloava la seva agudesa en reflectir la intimitat i el darrer es queixava de la seva evident artificiositat i manca de sinceritat. Jo vaig descobrir aquest film a Londres fa nou anys i ho vaig explicar aquí. Ara em sembla que m’agrada més i em sembla molt ben triat per introduir el tòpic d’un cinema filosòfic, que hauria de ser un cinema sense cap ensenyament moral on tots els personatges, començant pel ja molt vell Fritz Lang, actuen, o deixen d’actuar, sense cap mena de certesa i on quan més parlen els personatges menys s’entenen. Justament tothom hi estigué d’acord al valor de la música de Delerue, tot i que l’acord no s’estengué´a la seva utilització (Godard hi puja el volum varies vegades fins el punt de no deixar sentir els diàlegs) i més o menys d’acceptà és que si Bardot mereix algun record a la història del cine, possiblement és única i exclusivament per aquest film.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada