Fa uns anys vaig escriure sobre Apocalypse Now , prenent-me seriosament el títol i pensant-la com un escenari completament nihilista. Deu anys abans Godard havia filmat un altre representació de l’apocalipsi en termes ben diferents del film de Coppola, però amb una perspectiva no menys nihilista. Era el seu film week-end on ens explica el cap de setmana d’una parella burgesa parisenca. A Godard no hi ha evidentment cap mena d’épica. Godard estaria més a prop dels que, com John Gray, pensen que tampoc cal il·lusionar-se massa amb un apocalipsi, que segurament no serà tampoc res de gaire espectacular. En contraposició, hi ha molt més sentit de l’humor, tot i que sigui un humor força guinyolesc i també negre. El film comença mostrant-nos un Paris on la gent comet actes de violència extrem per tenir una plaça d’aparcament i segueix mostrant-nos el viatge per unes carreteres franceses del tot embussades i farcides de cotxes a la cuneta, amb els seus ocupant morts sense que ningú no en prengui cura (una exageració, però encara avui hi ha més morts per accidents de circulació que no pas per tots els terrorismes junts). Poques vegades hem vist un film on els dos protagonistes (Jean Yanne i Mireille Darc) siguin més antipàtics i inhumans, aliens a qualsevol mena de dignitat moral, de valor humà i afectats d’un materialisme més groller. Si la clau d’entrada és guinyolesca, la trajectòria del film l’apropa al surrealisme (algunes escenes em recordaven la via lactea que Buñuel rodaria dos anys després ) tot mantenint el to brechctià que Godard sempre volgué mantenir en molts moments els protagonistes, entusiastes dels films de James Bond) es queixen de que a la pel·lícula no troben ningú mínimament normal, però a si Emily Bronte o a Saint Just interpretat per Jean Pierre Leaud. Al final del film l’aparició d’un grup terrorista implicarà la violació dels darrers tabus, fundadors de la civilització. Godard acaba la pel·lícula afegint a la paraula FIN habitual, DE CINEMA i efectivament després d’aquesta film varen passar molts anys perquè tornessin a haver films signats per un J.L. Godard que ja era un altre Godard.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada