Ahir vaig tornar als jardins de Kew,el jardí botànic reial que es troba al sud de Londres, al barri que du el mateix nom. És una de les meravelles de la ciutat de la que gaudeixen quasi exclusivament els londinencs perquè pocs turistes troben el temps d’arribar-se a aquest suburbi meridional, tot i que el lloc s’ho valgui. L’extensió del jardí és de 120 Hectàrees i conté uns catorze mil arbres. Hi ha tres hivernacles entre els que hi són l’estructura d’acer i vidre més gran del Regne Unit i la més antiga. La riquesa vegetal que conté és d’impossible descripció per un profà en botànica com jo. De fet, la visita per a un tipus com jo, té la utilitat de posar ben de relleu la meva colossal i exagerada ignorància de tot aquest àmbit de realitat. Gener no és el millor moment per passejar-hi, però ahir feia bo , quinze graus del tot poc habituals en un gener londinenc. Fruit d’aquesta anomalia, es veia com començaven a florir uns narcisos, segurament massa prematurs. Més enllà dels espècimens botànic, a Kew hi ha diversos edificis i un d’ells està consagrat a la relació entre l’art i la botànica, amb exemples de representacions de fulls i plantes, del temps quan, abans de la invenció de la fotografia, era obligat que un naturalista tingués capacitat pel dibuix. De fet, ara, encara els hi cal tant com abans, perquè el dibuix permet accedir a una comprensió de la cosa observada, vedada a la fotografia. La part més antiga del museu té més de cent anys i està dedicada a Marianne North, la qual comença a viatjar al quaranta anys, havia de complir la promesa feta a la seva mare de no deixar mai sol el pare, per tots els continents, tot i que quasi sempre al mateix estat, per tal de dibuixar espècimens botànics exòtics i tropicals. El seu legat passa a l’estat britànic que el conserva a la sala destinada a tal efecte dins de Kew i que podeu veure a la foto.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada