Sobre la mentida

Montaigne afirmava (en el novè dels seus assaigs) la seva sorpresa per la poca atenció que els educadors del seu temps concedien a la mentida. Mentre que errors fruit de la inexperiència eren castigats amb una severitat extrema, hi havia una actitud condescendent envers la mentida. Els arguments que dóna no eren especialment nous ni diferents dels que Kant, al tractament més famós de la qüestió, va fer en el seu moment. Allò que menys pot haver variat, però, és l’estupefacció que segurament seria ara molt més gran, si Montaigne tingués l’oportunitat de reviure. Possiblement ja no és que siguem tolerants amb la mentida, és que la diferència entre mentida i veritat ja no forma part del nostre horitzó moral, grollerament narcisista, on la veritat ja ni tan sols és allò que m’és útil, sinó allò que em ve de gust.

Books for Cooks

Books for Cooks és una llibreria completament especialitzada en llibres de cuina. Està en una travessia de Portobello Road enfront d’una altra llibreria que durant un temps fou la més famosa de Londres, perquè era la llibreria de Hiugh Grant al popularíssim film Notting Hill (afortunadament ja molt oblidat). El repertori de la llibreria és molt ample pels interessants a la qüestió, però l’atractiu fonamental és que, fent una feliç combinació de teoria i pràctica, cada migdia es converteix en un restaurant, cosa que no és el mateix que tenir un restaurant. De fet, ben bé tampoc és un restaurant perquè no hi ha carta. El propietari, francès d’origen, fa cada dia un plat diferent i únic, el qual es pot fer precedir d’una sopa i d’un tros de pastís com a postres. À l’àmbit dels tortells si que hi ha possibilitat de triar-ne entre quatre. Tot plegat costa set lliures i mitja, que és un preu gairebé ridícul atès el nivell de preus de la ciutat. El dinar es serveix a les dotze en punt, però convé ser-hi una mica abans perquè sempre omplen totes les taules. Tot acostuma a estar prou bo, però possiblement allò més interessant del local és el seu ambient. Entre el públic predominen clients habituals que estan més o menys vinculats al mon de la gastronomia. Per exemple, fa dos setmanes el senyor amb el que compartíem taula ens va explicar que la seva feina era de fotògraf especialitzat en plats. Fa molts anys que funciona, però jo en sabia res (potser perquè tampoc vaig tenir mai ganes de dinar a les dotze) però ara em sembla un dels grans descobriments de la meva estada.

TOT EL QUE CAL SABER SOBRE POLÍTICAS EDUCATIVES

Ho diu avui Gregorio Morán amb una frase  a La Vanguardia:

Cuando el poder es analfabeto,  los ciudadanos tienen la mejor coartada para imitarle y hacer de energumenos

Nens britànics inmigrants

El museu de la infància a Londres és una secció del V&A Museum situada a l’est de la ciutat a la sortida de l’estació de Benthalm Green. És un lloc adient per anar-hi amb infants, si és el cas que, per exemple, plou o fa fred.  Hi ha una col·lecció de joguines antigues molt ben triada, algunes tan antigues com del segle XVIII, i prou coses perquè la canalla pugui trastejar. Hi ha també  exposicions temporals, com la que estan fent ara, d’un interès notable On their own: British child emigants. L’exposició documenta un episodi poc conegut i prou vergonyós.  Entre 1869 i 1970 cent mil nens britànics van ser exportats fora de la illa. Tots ells provenien de famílies pobres que no se’n podien fer càrrec per la seva pobresa. En principi, la idea era lliurar-los a  famílies que els acollissin, però a la pràctica es va convertir en un sistema per obtenir mà d’obra pràcticament de franc a zones com Australia, Canada o l’antiga Rodhesia.  De vegades, els nens eren orfes però sovint no, però això no havia de ser cap diferència i l’exposició documenta molts cassos on als nens se’ls hi deia que els seus pares ja ni hi eren, quan no era així, de la mateixa manera que es negava a les famílies la possibilitat de contactar amb els seus fills. Les adopcions depenien de les institucions, les sinistres wokhouses que alguns consideren els precedents més directes dels camps de concentració, però el programa estava promogut per l’estat britànic, de manera que no es gens exagerat dir que aquest estat ha estat durant un segle fent  tràfic de nens. Fa cincs anys el primer ministre australià, i Gordon Brown després van demanar disculpes publiques als nens, ja generalment molt grans, que van viure aquest drama

Plans de lectura

Avui em toca estudiar i mirar-me els diferents plans de foment de la lectura, gènere molt conreat  als mitjan pedagògics als darrers temps.  Em sembla que tots comencen malament parlant  del plaer de la lectura, cosa que només es pot donar com a certa, matisant molt i molt el terme plaer.   D’altra banda, els mateixos centres que volen fomentar la cultura, volen incrementar l’ús de les TIC. Ja sé que en teoria està bé, però una de les raons fonamentals per la qual els nens no llegeixen són les pantalles ( de fet, molt més plaents, si utilitzem el terme sense matisacions), amb la qual cosa em sento com un dietista a qui se li demanes fer un regim que aprimés i engreixés alhora..Finalment, després de quasi tres dècades de docència, l’administració em recomana implementar un pla d’aquesta mena, la pregunta que em sorgeix , és que dimonis pensen que he estat fent fins ara?

Reflexions, segurament supèrflues, sobre l'ensenyament

La part més gran dels meus dies la passo llegint la LOMCE i altres mostres de legislació exterior educativa que són fonamentalment peces de dret administratiu. Hauria de rumiar-m’ho, però en trec poques conclusions i cap de vàlida pels meus reptes immediats. Em sembla clar que els autors tenen una concepció de l’alumne poc propera a la realitat, tot suposant un compromís que només es donaria en el cas que els alumnes fossin completament adults, situació en la que segurament ja no caldria escola. De la mateixa manera, un altra pressuposició indiscutible, implícita a la llei, és que el professorat és un grup humà totalment mancat de sentit comú. No és que no hi hagi alguns. Però, de fet, el sistema educatiu es recolza en una bona mesura en el seny dels ensenyants; seny que es manifesta, per exemple, aplicant de manera molt i molt relativa la legislació vigent. Em sembla evident que si tinguéssim la malèvola intenció d’esquerdar el sistema educatiu no caldria fer cap vaga indefinida, sinó simplement aplicar la legislació vigent, estatal o autonòmica ....

Els autors i els polítics en general parteixen de la base de què hi ha un consens social unànime de què l’educació és una cosa molt bona. Em sembla que aquest consens no és en cap cas positiu, sinó la mateixa mena de consens que hi ha en què el treball és una cosa bona. Tothom està realment d’acord , pel contrari, en què l’atur és una cosa horrible, però no crec que Marx s’equivoqués quan descrivia el treball per a la major part de la població, com quelcom que cal defugir com la pesta. El treball encara avui, malgrat l’esforç dels psicòlegs humanistes, es viscut com una font de patiment. L’alienació guanya per golejada a l’autorealització, tot i que no han estat mancats d’èxits certes campanyes dedicades a mostrar que l’alienació és autorealització (com en 1984, la guerra era la pau).La bondat de l’educació o el treball és viscuda com a instrumental però no pas com bona en ella mateixa. En aquest sentit em sembla, per conseqüent patètica la direcció presa per la LOMCE (que és la LOE al gust neoliberal) que intenta salvar l’educació atansant-la al mon del treball, dirigint-la envers l’àmbit laboral i fins i tot mimetitzant elements del mon laboral. Els alumnes poden ser aliens a, i d’entrada sentir-se poc atrets, per disciplines com la filosofia o la literatura, però pel que poden veure a casa, i per poc espavilats que siguin, de seguida se’n poden adonar que el jove Marx tenia tota la raó.

Fear and misery of the third Reich

Si a la darrera entrada parlàvem de teatre ric, pels mitjans desplegats en la posada en escena, al dia següent vaig veure una mostra de tot el contrari, tot i que no pas inferior en qualitat. Vaig anar al Union Theatre, per veure la representació que la Phil Wilmott company feien de l’obra de Brecht, Fear and misery of the third Reich. Un teatre és un lloc on algun fa teatre i això és el que fa de l’union un teatre, tot i que només sigui l’espai inferior d’una de les vies de tren que surten de l’estació de Waterloo. Suposo que en un altre temps havia estat un magatzem. La pHil Wilmoot company és una cooperativa d’actors. Tot i que la major part dels membres de la companyia tenen una carrera consolidada, de tant en tant es reuneixen treballant de franc , quan creuen que hi ha coses que cal dir i que l’estructura comercial difícilment deixarà dir-les.

L’obra són vint i quatre escenes curtes, no les van representar totes, on un Brecht exiliat als anys 30 va voler representar l’esfondrament moral del seu país. La intenció de la companyia però no és historicista. Pel contrari, els mou la por de què el passat pugui ser el nostre futur. Per això no hi ha cap esvàstica, sinó una creu lleugerament semblant amb les lletres T,M,R,W (tomorrrow) i els nazis de l’obra original no porten l’uniforme de la SA, sinó que van vestits com hooligans, dels que trobes pel carrer dissabte al vespre . Els crims nazis no foren tant l’obra d’un poble malvat, l’alemany no ho era pas, com la conseqüència de la por, el conformisme i l’arribisme quan una minoria folla va tenir la sort de fer-se amb el poder. Aquestes circumstàncies no són úniques i per això, la repetició no és impossible. Willmott ens invita a veure l’obra o llegir Brecht substituint la paraula jueu per musulmà ...

Menys brechtiana que d’altres obres de Brecht ,aparentment,algunes de les escenes tenen una força singular. Com la protagonitzada per un jutge que no sap com sortir-se’n d’una agressió amb robatori d’uns membres de la SA contra un joier jueu, soci de un membre del partit o la patètica escena en la que la dóna d’un metge jueu se’n va voluntàriament a l’exili per acabar amb el buit que fan al seu marit i que acaba amb tots dos mentint-se i afirmant que només són dues setmanes de vacances ...