The assassin

EL BFI està, i molts cines de Londres, e projectant el film de Hou Hsiao-Hsien, The Assasin, guanyador de la Palma d’or a la millor direcció al darrer festival de Cannes. No en sabia res d’aquest director que passa per ser un dels gran mestres del cine actual. La seva carrera ha estat llarga, però no gaire prolífica set films i no estic cert del que hagi pogut arribar a Barcelona. Hi vaig anar, tot i que la temàtica, d’aventures medievals i arts marcials, wuxia, no m’atreia gaire. Tanmateix, el film té segurament poc a veure amb les mostres individuals d’aquest gènere. En síntesi, el film narra la història d’una noia ensinistrada com a assassina per una princesa -monja, la seva tieta, i que, sota la sospita de ser massa compassiva, és enviada a matar al seu cosí amb el que havia estat promesa i de qui va ser allunyada per un complot polític. Hou no explica, en el sentit convencional, la història. No intenta, per exemple, deixar clara les trames polítiques, ni sembla tenir un interès real a la psicologia dels personatges. És un cine behaviorista que reflecteix actituds però no pas pensaments, ni personalitats. Tot plegat doncs, la idea del que estava passant mentre la veia era molt i molt aproximada. Allò positiu, però és que això no m’impedia seguir el film cada cop més interès. (d’altra banda les pel·lícules que s’entenen bé, estan massa allunyades de la realitat, almenys per a mi, que quant més va, menys entenc un borrall). Allò indiscutible és que el film és d’una bellesa plàstica, molt rarament assolida en cap film occidental. Per la qual cosa, no em sabrà greu tornar a provar, doncs el mateix Hou pensa que és impossible que un occidental ho entengui a la primera

.

Com avaluar bé?

Doncs, aprovant tothom.Estudiant amb tranquil·litat i calma els documents de l’avaluació de la LOMCE i el RD del curriculum, la conclusió que s’imposa és que la finalitat real es impulsar que el docent s’abstingui d’avaluar. La multiplicació de criteris, estàndards i objectius, i el fet evident de què no es pot suspendrem tothom, fa que l’única sortida conseqüent sigui optar pel In dubio pro reo

Kew Gardens

Ahir vaig tornar als jardins de Kew,el jardí botànic reial que es troba al sud de Londres, al barri que du el mateix nom. És una de les meravelles de la ciutat de la que gaudeixen quasi exclusivament els londinencs perquè pocs turistes troben el temps d’arribar-se a aquest suburbi meridional, tot i que el lloc s’ho valgui. L’extensió del jardí és de 120 Hectàrees i conté uns catorze mil arbres. Hi ha tres hivernacles entre els que hi són l’estructura d’acer i vidre més gran del Regne Unit i la més antiga. La riquesa vegetal que conté és d’impossible descripció per un profà en botànica com jo. De fet, la visita per a un tipus com jo, té la utilitat de posar ben de relleu la meva colossal i exagerada ignorància de tot aquest àmbit de realitat. Gener no és el millor moment per passejar-hi, però ahir feia bo , quinze graus del tot poc habituals en un gener londinenc. Fruit d’aquesta anomalia, es veia com començaven a florir uns narcisos, segurament massa prematurs. Més enllà dels espècimens botànic, a Kew hi ha diversos edificis i un d’ells està consagrat a la relació entre l’art i la botànica, amb exemples de representacions de fulls i plantes, del temps quan, abans de la invenció de la fotografia, era obligat que un naturalista tingués capacitat pel dibuix. De fet, ara, encara els hi cal tant com abans, perquè el dibuix permet accedir a una comprensió de la cosa observada, vedada a la fotografia. La part més antiga del museu té més de cent anys i està dedicada a Marianne North, la qual comença a viatjar al quaranta anys, havia de complir la promesa feta a la seva mare de no deixar mai sol el pare, per tots els continents, tot i que quasi sempre al mateix estat, per tal de dibuixar espècimens botànics exòtics i tropicals. El seu legat passa a l’estat britànic que el conserva a la sala destinada a tal efecte dins de Kew i que podeu veure a la foto.

Week end

Fa uns anys vaig escriure sobre Apocalypse Now , prenent-me seriosament el títol i pensant-la com un escenari completament nihilista. Deu anys abans Godard havia filmat un altre representació de l’apocalipsi en termes ben diferents del film de Coppola, però amb una perspectiva no menys nihilista. Era el seu film week-end on ens explica el cap de setmana d’una parella burgesa parisenca. A Godard no hi ha evidentment cap mena d’épica. Godard estaria més a prop dels que, com John Gray, pensen que tampoc cal il·lusionar-se massa amb un apocalipsi, que segurament no serà tampoc res de gaire espectacular. En contraposició, hi ha molt més sentit de l’humor, tot i que sigui un humor força guinyolesc i també negre. El film comença mostrant-nos un Paris on la gent comet actes de violència extrem per tenir una plaça d’aparcament i segueix mostrant-nos el viatge per unes carreteres franceses del tot embussades i farcides de cotxes a la cuneta, amb els seus ocupant morts sense que ningú no en prengui cura (una exageració, però encara avui hi ha més morts per accidents de circulació que no pas per tots els terrorismes junts). Poques vegades hem vist un film on els dos protagonistes (Jean Yanne i Mireille Darc) siguin més antipàtics i inhumans, aliens a qualsevol mena de dignitat moral, de valor humà i afectats d’un materialisme més groller. Si la clau d’entrada és guinyolesca, la trajectòria del film l’apropa al surrealisme (algunes escenes em recordaven la via lactea que Buñuel rodaria dos anys després ) tot mantenint el to brechctià que Godard sempre volgué mantenir en molts moments els protagonistes, entusiastes dels films de James Bond) es queixen de que a la pel·lícula no troben ningú mínimament normal, però a si Emily Bronte o a Saint Just interpretat per Jean Pierre Leaud. Al final del film l’aparició d’un grup terrorista implicarà la violació dels darrers tabus, fundadors de la civilització. Godard acaba la pel·lícula afegint a la paraula FIN habitual, DE CINEMA i efectivament després d’aquesta film varen passar molts anys perquè tornessin a haver films signats per un J.L. Godard que ja era un altre Godard.

Entropia

Complir cinquanta anys significa començar a entendre millor el principi d’entropia, sense haver de mirar massa l’univers. Hi ha prou amb mirar-se un mateix. Es pot mirar de resistir fent un esforç. Però cada cop cal més esforç, perquè cada cop costa més, sobre tot si pel motiu que sigui, el cultiu de la filosofia per exemple, el verí de l’escepticisme hi és present a la teva consciència (cal desconfiar, però, d’una filosofia que no t’inclini a l’escepticisme). L’altre dia coincidia amb això, amb un bon amic i vaig veure després que Montaigne ja ho tenia molt clar fa quatre segles, quan ens assenyala al seu assaig sobre l’ociositat que si l’esperit no es disciplinat el seu destí és un peregrinar erràtic i desordenat. De fet, ell no don cap altre raó per l’escriptura dels seus assaigs. I és clar que tampoc no en calia

Sobre la historia de la filosofia

Una de les conclusions més clares que he tret de la meva experiència de retorn a casa, el trimestre passat, és la necessitat absoluta de deixar-se de hipocresies i suprimir la historia de la filosofia, en particular i la filosofia en general. En aquesta conclusió segueixo una de les ments més preclares del país del veïns que ens manen com és Maria Dolores de Cospedal .Segons m’ha arribat, i segurament és veritat, la intervenció de la Secretaria General del PP va ser decisiva en la preparació de la sectorial on es va prendre la decisió de fer perdre a l’assignatura la seva troncalitat en el batxillerat. L’argument emprat fou interessant i esclaridor. Per la ’ex presidenta de Castella-la Mancha, l’única funció concebible per la filosofia al batxillerat és la de preàmbul de la fe, expressió clarament tomista, i la seva defensa no s’escau per tant al PP que és un partit conservador, modern, integrat amb els temps que viu i, per tant, post-cristià (encara que curiosament tampoc pugui prescindir dels espanyols que encara van a missa). La reflexió em sembla oportuna perquè deixa molt clar que, pel que fa aquesta assignatura, fa dècades que vivim una situació equívoca. La presència de la filosofia al batxillerat és essencialment un invent de la tercera república francesa i la seva finalitat és molt clara: donar un cos d’actituds que vertebressin un esperit ciutadà i substituir la religió, catòlica, en el seu cas com definidora de l’horitzó moral dels ciutadans. Aquí revolució burgesa, no va haver gaire, idees pròpies menys i es va acabar copiant els francesos per fer, de fet, el contrari dels que ells pretenien: mantenir el paper de la religió de manera clandestina i vergonyant. De ciutadans no se n’ha pretès mai fer i molt menys ara quan la nostra afirmació social es troba en el nostre caràcter de consumidors i no pas en el ciutadans. El consumidor requereix més educació sentimental que no pas filosofia i afortunadament la pedagogia moderna està en aquest sentit ben disposada a ajudar. I si l’argument de la ciutadania és irrellevant, d’altres habituals encara ho són més. La crítica, ho va dir la mateixa Cospedal, més aviat fa nosa i fa lleig i, no en conec cap institució dels nostres països, en la que tenir un sentit crític no sigui en entrebanc seriós per a progressar. Des d’aquest punt de vista, un professor que fes bé la seva feina seria letal ... . La cultura general si que potser requeriria tenir una idea de qui era Plató, però cada cop costa més trobar gent que considerin la seva possessió com un bé. Una disciplina per a introduir-se al mon dels estudis superiors? Anomenar així les universitats és més efecte del costum que no pas una altra cosa. Ho mirem per on ho miren, el nostre caràcter obsolet és palès i la clarividència de la Secretaria del PP, absoluta,  com es sempre el cas de les persones que prosperen tant a la vida. Llàstima de la les limitacions de l’autonomia que van impedir que aquest futur prometedor, no fos ja una realitat a Catalunya fa vint i cinc anys.

Contra el treball de recerca

Per moltes raons potser no podem fer que els nostres estudiants acabin l’institut sabent moltes coses, però almenys si que podríem fer que acabessin sabent que no saben gaire. Només amb això ja en podrien,algun dia, aprendre alguna cosa.